La Boheme

Respirem amb dificultat, hem fet quatre o cinc revolts d'escales tortuoses, mirem al sostre i en lletres gòtiques llegim 'principal', no pot ser!, anem al cinquè!, no arribarem mai!, i si encara no hem trobat l'ascensor, és que no n'hi ha.
Tinc les sabates enganxifoses, els caramels de Sant Medir d'aquest any semblen dur mes glicerina que sucre i tot Milà i Fontanals es una pasteta entre viscosa i relliscosa barreja de caca de cavall, palla i xarop aroma de llimona. Continuem pujant i m'adono que pel fregament de les escales, per mes fort que refregui el peu a cada escala, la sola dels botins s'envesca a cada pas. Imagino la Mimi, la de la opera del divendres en una escala gairebé igual de rònica i m'entra pànic de només pensar que si com li va passar a ella, se'n va la llum, em quedaré eternament atrapada en algun punt perdut entre el segon i el tercer pis, i com a salvació, em refrego a totes les catifes de benvinguda que anem trobant, potser quant arribi al cinquè ja ni faré pudor de quadra ni em quedaré pegada al rebedor.
Mentre continuem pujant, m'entra el pànic, aniré vestida adequadament?, anem a casa de una pintora, i la majoria del que estaran a la festa son artistes, com som els artists? Em ve torna a la memòria les escenes viscudes el dia abans, i recordo com vivien els artistes de La Boheme, pintors, escriptors, filòsofs i noies de cabaret... molta festa - que be!, no ens avorrirem- , mala vida -cap problema-, gens de pasta, poca cosa que menjar, i per un moment m'alegro de haver dut una 'coca ràpida' i una botella de negre, de regal d'aniversari, fred no se, però gana i set no passaré!.
Al àtic hi arribem sense alè. Es un piset rònic, mínim, i de decoració apàtica, em fa l'efecte que els artistes del segle XIX vivien mes amples, si mes no, la versió del Liceu dels artistes del segle XIX, i com que trobo que quedaria snob dir que la situació em recorda la opera del divendres, m'ho callo, jugaré a encaixar els que conegui en personatges de la opera.
L'amfitriona -Rodolfo el pintor- ens presenta, dos nois, tres noies, alguns d'aquí i molts d'altres llocs, una coneguda, els altres no, xerrem, bevem, mengem -força bo, per cert- i arriba una escultora.
Aquesta es anglesa, parla ràpid, divertida i vibrant. Ha dut un regal que es un dit de guix enganxat a una cua de furó, es un objecte sorprenent i tots volem saber mes de la seva feina. Mirem envadalits la seva web i la trobo bona, molt bona, genial. Li vull dir però el meu monòleg sense escletxes no deixa entrar paraula d'altres i a sobre quan li vull explicar que jo també estic fascinada per la taxidèrmia ella ja parla de un curs de ceràmica que està fent a la Bisbal.
Aquesta es el Colline, es veu de lluny que es de casa bona, o potser fins i tot me la puc imaginar en un casalot a campanya anglesa, d'aquells que passen el matí del dissabte caçant faisans. Es el centre de la festa, xerra sense parar i esclata en rialles cada dos per tres, totalment concentrada en la seva pròpia conversa només em dirigeix la mirada per preguntar-me d'on he tret la meva brusa de quadres escocesos, es veu que ella n'és d'origen escocès, però ni en tartan de sa mare ni el de son pare son de color vermell.
Sortim a fumar, una petita terrassa, es nota que l'han restaurat fa poc, però m'entra el pànic i torno a dins quan veig el meu manso apomat a la barana, que encara que sembla nova, no te pinta de resistir gaire pes.
Estic de sort, trobo una cadira buida a prop de un grupet que semblen força simpàtics, son els filòsofs-Shaunard - i entro i surto de la conversa, perquè el que em captiva mes l'atenció es la vista que tinc al davant, la porta del bany.
No para de entrar i sortir gent, que es miren amb complicitat.
I és que la vida es com la opera, i les Mimis broden clenxes en un petit bany del barri de gràcia.