dilluns, 30 de juliol de 2012

Viena-Bratislava-Budapest: Bratislava

Son pare del Gregor va obrir la porta i van veure la magnitud de la tragedia. I el Gregor insecte estava preocupat perque l'encarregat no marxes enfadat i pogues perdres la feina. Despres de esmorzar ens vam agafar el cam'i cap el kptain'Otto, on haviem de recollir les bicicletes. No ens va costar trobar el lloc, sobretot, perque en el moment de dubte vaig veure una familia totalment habillada amb culottes i samarretes amb cremallera al coll, i butxaques al darrera, els vaig preguntar i anaven on nosaltres, nom'es els vaig haber de seguir. En canvi quan no trobavem el cami de sortida de Viena, ja amb les bicicletes, tot els que estaven parats eren catalans, tant perduts com nosatres. Vaig posar paciencia i Pol va possar seny i finalment vam trobar el cami de sortida, nomes ens faltaven 55km fins Hainburg on haviem de agafar el tren, per indicacio de la primera familia, i sobretot perque estavem derrotats. El cam'i era senzill, pero la calor i la falta de costum ens van deixar el cul fet coca. I despres del tren encara ens faltaven deu kilometres mes, que vam fer sota la pluja. Sota la pluja pensava en el Gregor convertit en insecte, i pensava en la relativitat dels problemes. Ja no recordava res del que havia estat fent tres dies abans, de la feina, de les noves demos, dels inquilinos, de l'escape de aigua, ara tenia feina a sobreviure, a trobar el cami fins al Shereton. Va resultar un hotel novissim, impresionant, on un concerge dos metres, perfectament vestit amb frag o algo similar ens va obrir la porta i va cridar el 'botones'. Va acudir, un negre fornit, i en un instant les bicicletes plenes de fang van desapareixer, i tambe va desapareixer el sofriment de mitja hora enrera, sota la pluja, amb el cul destrossat, les cames adolorides, la esquena cruixida i el pes de la culpabilitat de arrossegar els nens per periple. Una estona despres, a la sauna, pensava que la magnitud de la tragedia sempre es relativa, i que potser el Gregor convertit en insecte, tenia rao en preocuparse de l'enfado de l'encarregat.

dissabte, 28 de juliol de 2012

Viena-Bratislava-Budapest: Viena

Aquests nois del bikeSpain son uns catxondos, de lectura recomanda m´han posat ´la metamorfosi´. I jo que li tenia ganes m´he l´he dut. No se ven be perque, el recomanaven, Kafka era txec, pero em sembla que va viure els anys del final de la seva vida a Viena, be, el cas es que he passat de Barcelona i Jaume Cabre a Viena i Kafka. - un parell de atormentats, peró Kafka molt mes concís, com a mi m´agrada-.
La metamorfosi m´ha atrapat del primer moment, i era potser una mica de premonició del turment que m´esperava al arribar a Viena.
Ahir al vespre em van canviar d´hotel, i quan hi hem arribat al hotel bo, després de colar-nos al tren, no tenien les butlletes del viatge -les butlletes amb les que hem de anar pagant a tots els hotels, les bicis, els ferris, el transport de les maletes, be tota la paperassa que necessitem per moure´ns-. I clar he entrat en modo pànic. Una trucada a l´agència local ha fet miracles, no se com s´ho han fet peró en deu minuts ja ho teniem tot a recepció i el filipino de turno ja no m´ha tractat com una delinqüent sinó que m´ha ompler de reveréncies.
Amb els papers en regla, i aquesta vegada comprant el bitllet corresponent, hem anat a fer un tomb pel centre.
Com era d´esperar i havia previst, amb un parell d´hores n´hi ha prou. Molt maco, molts turistes i moltissima calor -jo que pensava que passariem fred!.-, la nosequetarten de puta mare, i les racions de la pizza i espaguetis, suficients perqué els nens quedessin satisfets! Viena, vista!
Demá recollim les bicis i comencem el viatge cap a Bratislava, 67Km plans amb previsió de núvols i pluja. Que santa Sisí ens agafi confessats i el Cabré no se m´enfadi si li faig el salt amb el Kafka.

dijous, 26 de juliol de 2012

Viena-Bratislava-Budapest en bici; Preparació

Em vaig enamorar de la república txecoslovaca quan encara era la república txecoslovaca, de les seves formes i de la seva gent, d'això fa ja vint i cinc anys, i des d'aleshores m'agrada tornar-hi.
Aquesta vegada hi vaig en bici.
Crec que es la millor manera de conèixer un país, vas lo suficientment depresa per veure un territori extens, prou a poc a poc per olorar-lo i a sobre fas exercici, que mes es pot demanar!
Dons be, si a sobre el camí es absolutament pla, ple de castells tipus 'Sisi empreatriz', poblets perduts estil tirolès, clima no massa calorós, el viatge pot ser una delícia, si no pensem en tot el que el pot convertir-lo en un malson, com podria ser el temps - no vull ni imaginar cinc dies de pluja sobre la bici, amb el meu fill petit protestant a cada moment-, i el cas es que a l'aventura de recórrer tres cents kilòmetres per la Europa central, travessant tres països, amb tres monedes diferents, i amb llengües a qual mes inintel·ligible i un adolescent i un pre-adolescent, pot ser tota una aventura.
No es la primera vegada que faig una ruta en bici, ni la primera vegada que vaig pel món en bici amb els nens, però si que es la primera vegada que faig una ruta en bici, amb els nens i amb un destí fixat per cada nit, i això preocupa una mica,
Que passa si el nen esta cansat i no vol pedalar?
Que passa si plou?
Que passa si ens perdem i ningú parla anglès?
I si punxem?
I si...
Be, el que passa se'n diu aventura, i per això hi anem.
La maleta preparada, la guia de ruta estudiada, les ganes posades...
La aventura està servida.

dilluns, 5 de març de 2012

La Boheme




Respirem amb dificultat, hem fet quatre o cinc revolts d'escales tortuoses, mirem al sostre i en lletres gòtiques llegim 'principal', no pot ser!, anem al cinquè!, no arribarem mai!, i si encara no hem trobat l'ascensor, és que no n'hi ha.
Tinc les sabates enganxifoses, els caramels de Sant Medir d'aquest any semblen dur mes glicerina que sucre i tot Milà i Fontanals es una pasteta entre viscosa i relliscosa barreja de caca de cavall, palla i xarop aroma de llimona. Continuem pujant i m'adono que pel fregament de les escales, per mes fort que refregui el peu a cada escala, la sola dels botins s'envesca a cada pas. Imagino la Mimi, la de la opera del divendres en una escala gairebé igual de rònica i m'entra pànic de només pensar que si com li va passar a ella, se'n va la llum, em quedaré eternament atrapada en algun punt perdut entre el segon i el tercer pis, i com a salvació, em refrego a totes les catifes de benvinguda que anem trobant, potser quant arribi al cinquè ja ni faré pudor de quadra ni em quedaré pegada al rebedor.
Mentre continuem pujant, m'entra el pànic, aniré vestida adequadament?, anem a casa de una pintora, i la majoria del que estaran a la festa son artistes, com som els artists? Em ve torna a la memòria les escenes viscudes el dia abans, i recordo com vivien els artistes de La Boheme, pintors, escriptors, filòsofs i noies de cabaret... molta festa - que be!, no ens avorrirem- , mala vida -cap problema-, gens de pasta, poca cosa que menjar, i per un moment m'alegro de haver dut una 'coca ràpida' i una botella de negre, de regal d'aniversari, fred no se, però gana i set no passaré!.
Al àtic hi arribem sense alè. Es un piset rònic, mínim, i de decoració apàtica, em fa l'efecte que els artistes del segle XIX vivien mes amples, si mes no, la versió del Liceu dels artistes del segle XIX, i com que trobo que quedaria snob dir que la situació em recorda la opera del divendres, m'ho callo, jugaré a encaixar els que conegui en personatges de la opera.
L'amfitriona -Rodolfo el pintor- ens presenta, dos nois, tres noies, alguns d'aquí i molts d'altres llocs, una coneguda, els altres no, xerrem, bevem, mengem -força bo, per cert- i arriba una escultora.
Aquesta es anglesa, parla ràpid, divertida i vibrant. Ha dut un regal que es un dit de guix enganxat a una cua de furó, es un objecte sorprenent i tots volem saber mes de la seva feina. Mirem envadalits la seva web i la trobo bona, molt bona, genial. Li vull dir però el meu monòleg sense escletxes no deixa entrar paraula d'altres i a sobre quan li vull explicar que jo també estic fascinada per la taxidèrmia ella ja parla de un curs de ceràmica que està fent a la Bisbal.
Aquesta es el Colline, es veu de lluny que es de casa bona, o potser fins i tot me la puc imaginar en un casalot a campanya anglesa, d'aquells que passen el matí del dissabte caçant faisans. Es el centre de la festa, xerra sense parar i esclata en rialles cada dos per tres, totalment concentrada en la seva pròpia conversa només em dirigeix la mirada per preguntar-me d'on he tret la meva brusa de quadres escocesos, es veu que ella n'és d'origen escocès, però ni en tartan de sa mare ni el de son pare son de color vermell.
Sortim a fumar, una petita terrassa, es nota que l'han restaurat fa poc, però m'entra el pànic i torno a dins quan veig el meu manso apomat a la barana, que encara que sembla nova, no te pinta de resistir gaire pes.
Estic de sort, trobo una cadira buida a prop de un grupet que semblen força simpàtics, son els filòsofs-Shaunard - i entro i surto de la conversa, perquè el que em captiva mes l'atenció es la vista que tinc al davant, la porta del bany.
No para de entrar i sortir gent, que es miren amb complicitat.
I és que la vida es com la opera, i les Mimis broden clenxes en un petit bany del barri de gràcia.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Pla de parentalitat

Resulta que quan em vaig separar encara no existia el Llibre segon del Codi civil de Catalunya, una manera nova -des de gener de 2011- de descriure com dos pares-progenitors exerciran les responsabilitats parentals en cas de ruptura de la parella.
Actualment, el dret de família català presenta la guarda conjunta com la modalitat òptima per l’exercici de les responsabilitats parentals dels progenitors, si no es que l’interès superior del menors la desaconselli, ara veig que sóc una avançada al meu temps, però, a vegades es una llàstima ser dels primers.
També es una llastima, que no siguin mes, els que pensen, que els pares, tots dos, si son prou autònoms per prendre la decisió de tenir fills, tindran prou seny, per decidir les qüestions principals que poden afectar als seus fills.
Es una llàstima, també, que no tots els pares es facin carreg de que quan el matrimoni es trenca, no s'esvaeixen les responsabilitats de fer de pare, i es una pena que alguns creguin que en els períodes en que no tenen la custodia dels fills, poden fer vacances de responsabilitats parentals.
Més llastimós és encara quan algun dels pares-progenitors pensen que ell sol pot fer la feina de dos.
Inconscients són els que deixen en mans de altres persones la feina que els hi es pròpia.
I són dements els que utilitzen els nens per putejar la ex parella.
Però es molt complicat pensar primer en l'interès dels fills abans que en el nostre propi interès, es complicat aconseguir una comunicació fluida amb qui ja no vols al costat, és difícil aconseguir una bona cooperació entre dos que ja no s'estimen, o potser s'odien.
I finalment com es mesura si la manera convinguda al pla de parentalitat pels progenitors es beneficiosa o perjudicial pels nens? no tots som iguals. No tots fem les coses de la mateixa manera. No tots els nens necessiten el mateix.
I com es mesura si els pares fan de pares?
Potser abans de tenir fills hauríem de passar un examen -com el de conduir- per comprovar si som aptes per ser pares? i sobretot si som prou flexibles per ser pares divorciats... i si no el passem... a seguir estudiant.