La Boheme

Respirem amb dificultat, hem fet quatre o cinc revolts d'escales tortuoses, mirem al sostre i en lletres gòtiques llegim 'principal', no pot ser!, anem al cinquè!, no arribarem mai!, i si encara no hem trobat l'ascensor, és que no n'hi ha.
Tinc les sabates enganxifoses, els caramels de Sant Medir d'aquest any semblen dur mes glicerina que sucre i tot Milà i Fontanals es una pasteta entre viscosa i relliscosa barreja de caca de cavall, palla i xarop aroma de llimona. Continuem pujant i m'adono que pel fregament de les escales, per mes fort que refregui el peu a cada escala, la sola dels botins s'envesca a cada pas. Imagino la Mimi, la de la opera del divendres en una escala gairebé igual de rònica i m'entra pànic de només pensar que si com li va passar a ella, se'n va la llum, em quedaré eternament atrapada en algun punt perdut entre el segon i el tercer pis, i com a salvació, em refrego a totes les catifes de benvinguda que anem trobant, potser quant arribi al cinquè ja ni faré pudor de quadra ni em quedaré pegada al rebedor.
Mentre continuem pujant, m'entra el pànic, aniré vestida adequadament?, anem a casa de una pintora, i la majoria del que estaran a la festa son artistes, com som els artists? Em ve torna a la memòria les escenes viscudes el dia abans, i recordo com vivien els artistes de La Boheme, pintors, escriptors, filòsofs i noies de cabaret... molta festa - que be!, no ens avorrirem- , mala vida -cap problema-, gens de pasta, poca cosa que menjar, i per un moment m'alegro de haver dut una 'coca ràpida' i una botella de negre, de regal d'aniversari, fred no se, però gana i set no passaré!.
Al àtic hi arribem sense alè. Es un piset rònic, mínim, i de decoració apàtica, em fa l'efecte que els artistes del segle XIX vivien mes amples, si mes no, la versió del Liceu dels artistes del segle XIX, i com que trobo que quedaria snob dir que la situació em recorda la opera del divendres, m'ho callo, jugaré a encaixar els que conegui en personatges de la opera.
L'amfitriona -Rodolfo el pintor- ens presenta, dos nois, tres noies, alguns d'aquí i molts d'altres llocs, una coneguda, els altres no, xerrem, bevem, mengem -força bo, per cert- i arriba una escultora.
Aquesta es anglesa, parla ràpid, divertida i vibrant. Ha dut un regal que es un dit de guix enganxat a una cua de furó, es un objecte sorprenent i tots volem saber mes de la seva feina. Mirem envadalits la seva web i la trobo bona, molt bona, genial. Li vull dir però el meu monòleg sense escletxes no deixa entrar paraula d'altres i a sobre quan li vull explicar que jo també estic fascinada per la taxidèrmia ella ja parla de un curs de ceràmica que està fent a la Bisbal.
Aquesta es el Colline, es veu de lluny que es de casa bona, o potser fins i tot me la puc imaginar en un casalot a campanya anglesa, d'aquells que passen el matí del dissabte caçant faisans. Es el centre de la festa, xerra sense parar i esclata en rialles cada dos per tres, totalment concentrada en la seva pròpia conversa només em dirigeix la mirada per preguntar-me d'on he tret la meva brusa de quadres escocesos, es veu que ella n'és d'origen escocès, però ni en tartan de sa mare ni el de son pare son de color vermell.
Sortim a fumar, una petita terrassa, es nota que l'han restaurat fa poc, però m'entra el pànic i torno a dins quan veig el meu manso apomat a la barana, que encara que sembla nova, no te pinta de resistir gaire pes.
Estic de sort, trobo una cadira buida a prop de un grupet que semblen força simpàtics, son els filòsofs-Shaunard - i entro i surto de la conversa, perquè el que em captiva mes l'atenció es la vista que tinc al davant, la porta del bany.
No para de entrar i sortir gent, que es miren amb complicitat.
I és que la vida es com la opera, i les Mimis broden clenxes en un petit bany del barri de gràcia.

Pla de parentalitat

Resulta que quan em vaig separar encara no existia el Llibre segon del Codi civil de Catalunya, una manera nova -des de gener de 2011- de descriure com dos pares-progenitors exerciran les responsabilitats parentals en cas de ruptura de la parella.
Actualment, el dret de família català presenta la guarda conjunta com la modalitat òptima per l’exercici de les responsabilitats parentals dels progenitors, si no es que l’interès superior del menors la desaconselli, ara veig que sóc una avançada al meu temps, però, a vegades es una llàstima ser dels primers.
També es una llastima, que no siguin mes, els que pensen, que els pares, tots dos, si son prou autònoms per prendre la decisió de tenir fills, tindran prou seny, per decidir les qüestions principals que poden afectar als seus fills.
Es una llàstima, també, que no tots els pares es facin carreg de que quan el matrimoni es trenca, no s'esvaeixen les responsabilitats de fer de pare, i es una pena que alguns creguin que en els períodes en que no tenen la custodia dels fills, poden fer vacances de responsabilitats parentals.
Més llastimós és encara quan algun dels pares-progenitors pensen que ell sol pot fer la feina de dos.
Inconscients són els que deixen en mans de altres persones la feina que els hi es pròpia.
I són dements els que utilitzen els nens per putejar la ex parella.
Però es molt complicat pensar primer en l'interès dels fills abans que en el nostre propi interès, es complicat aconseguir una comunicació fluida amb qui ja no vols al costat, és difícil aconseguir una bona cooperació entre dos que ja no s'estimen, o potser s'odien.
I finalment com es mesura si la manera convinguda al pla de parentalitat pels progenitors es beneficiosa o perjudicial pels nens? no tots som iguals. No tots fem les coses de la mateixa manera. No tots els nens necessiten el mateix.
I com es mesura si els pares fan de pares?
Potser abans de tenir fills hauríem de passar un examen -com el de conduir- per comprovar si som aptes per ser pares? i sobretot si som prou flexibles per ser pares divorciats... i si no el passem... a seguir estudiant.

Les dones i la Índia

_Perquè les dones van a la Índia?,
_ no se noi, potser et podria explicar perquè hi vaig anar jo.

Eren principis de 2007 quan em va rondar la idea pel cap per primera vegada, tenia un un atac de espiritualitat, imagino o alguna cosa semblant, i volia fer un viatge sense gaire organització, una mica a l'aventura, una mica diferent, sobretot absolutament diferent del de l'any anterior que havia anat al Marroc. Volia un país on els homes no et perseguissin, i la Índia em va semblar la millor opció, i millor encara si anava a un Ashram, allí segur que no em molestaria cap tio. Havia sentit a parlar de Amma, però no la vaig arribar a conéixer, perquè quan va venir a Barcelona, no vaig saber amb qui deixar els nens.
Cap al febrer o març ja tenia la idea clara sobre el destí del següent estiu, però no sabia ni com ni amb qui, de fet el amb qui, no em preocupava, si calia hi aniria sola, però el com em donava mes mals de cap.
Però va resultar mes fàcil del que semblava, -sempre passa, quan estem decidits a fer alguna cosa, l'univers es confabula i ens ho posa fàcil-, vaig coneixer la Rosario o Hargobind, com també li diuen, i em va fer una ruta sobre un mapa que havia comprat a Altair, tot es va posar en marxa. Després vaig topar amb una altra aventurera que tornava a fer el viatge per tercera vegada i ella va ser la meva  primera guia pels carrers de Amrisat, ensenyan-me que podia menjar, on dormir, on anar a trobar gent, com comunicar-me, en definitiva com moure'm.
La Índia que jo vaig coneixer no era gens espiritual, ni tranquila com la havia imaginat, no era facil, feia moltissima calor, estava enfadada, em molestaven els hindús que em volien vendre de tot i em molestava la lluita continua per qualsevol cosa, estava ple de contrastos, de rics molt rics, vestits amb roba brillant fent ostentació de la seva riquesa al costat de pobres que vigilaven un carretó de fusta que era la seva única pertinença, de cap manera era com la havia imaginat però em va enamorar.
No sé perquè les dones van mes a la Índia que els homes, ara me'n adono que ni tant sols sé perquè hi vaig anar jo, però si que sé que hi podria tornar en qualsevol moment, es com tornar a casa.

I finalment la platja

_Ei Juanito, que tal?, quant temps!
_Ei, com esteu?, l’altre dia just parlàvem de vosaltres, us trobem a faltar, trobàvem estrany que aquestes alçades de l’estiu encara no haguéssiu passat per la platja...
_Si, quatre d’agost, primer dia de platja, tard, molt tard...ai, si sabessis Juanito!, estem be, però la cosa no rutlla, estem treballant mes que mai, però la empresa no va be, no se pas si quan tornem de vacances trobarem la porta tancada i un cartell de es lloga.
_Nosaltres trequarts de lo mateix, no se si pre-juvilar-me, tancar la botiga i passar de tot, potser em vinc a viure a la platja, no seria el primer... veus aquesta tenda de càmping, es una família que porten una setmana instalats aqui, des que han parat les pluges que hi son dia i nit, no se si han vingut de vacances o es que s’hi pensen quedar. Cada matí, quan ve el tractor a netejar la platja, desmonten la tenda, treuen les esterilles, espolsen els sacs, pleguen la taula i les cadires i es fiquen sota els porxos. El pare i el nen petit se’n van a buscar el pa i quan tornen la mare i filla ja han tornat a instalar la tenda, la taula i les cadires sobre la sorra recien espolsada
-No es mala idea
_No, de fet, si no haguessin tret les dutxes de la platja, jo ja hi seria

Lo Pau

Hola, pels que no em coneixeu, soc la Montserrat, la filla gran del Pau. Aquest matí no podia dormir i he pensat en escriure quatre ratlles, mes que res per fer-me passar l’angoixa i així tots sabeu una mica com em sento.

Aquesta darrera setmana ha estat diferent, he tornat a Vilagrassa. Molts de vosaltres m’heu vist pel carrer, quan anava a buscar el pa o a l’hort a collir tomates. M’heu saludat i hem parlat i m’heu preguntat pel papa, o senzillament heu pensat que alguna cosa passava.

He tingut la sort de poder venir a acompanyar el papa en els seus últims dies i amb les meves germanes fer costat a la mama.   

He tingut la sort de poder estar. Totes les germanes hem tingut la sort de poder estar. Al principi estàvem pendents de les necessitats del papa, ajudant en el que podíem. Fa un dies li donàvem el menjar, després ja no calia. Procuràvem que estès net i còmode, li vigilàvem la febre, li mullàvem la boca, li parlàvem o només li agafàvem la ma; ens tranquil·litzava poder ajudar, però  cada vegada teníem menys feina i al final només estàvem pendents de les seves respiracions, cada vegada mes fluixetes.

I mentre estava pendent de si la respiració que iniciava seria la última, pensava en el que m’estava ensenyant el papa, ens aquest moments. I primer no li trobava gaire sentit en el que pots aprendre mentre el veus morir.

Però vaig tirar enrere i el vaig recordar fa anys, quan era fort i jove, i treballava amb el tractor, i vaig veure que m’havia ensenyat moltes coses. M’havia ensenyat l’amor per la terra, a treballar amb esforç, a fer coses que m’agradessin, però també a sentir-me orgullosa del fruit del meu treball.

El vaig recordar content quan s’arreglava per sortir a ballar, o preparant les coses per dur-nos a la platja, o il·lusionat per anar a plegar bolets, o a casa amb la taula atapeïda d’amics, content de que casi no hi cabéssim, em va ensenyar el valor de estar amb les persones que estimes, L’alegria de viure, de estar contents pel sol fet de estar junts.

El vaig recordar en els moments de dificultat, quan les coses no li anaven be, i vaig recordar com mai perdia la força per continuar lluitant, recordava els amics que el van ajudar en aquells moment i com n’estava ell d’agraït, em va ensenyar la importància de donar les gracies.

I segur que tots els que esteu aquí teniu algun record amb el papa, amb el Pau. Segur que cadascun de vosaltres te algun moment viscut amb ell que pot recordar i pensar que en va aprendre.

Jo me’n he adonat que en aquells últims moments només m’ensenyava el que m’havia ensenyat en tots els altres, a lluitar, a lluitar pels que estimes, per les coses que vols, a lluitar per la vida i a donar gràcies als que t’acompanyen en aquesta lluita. Per això us dono les gracies per ser aquí.