Vertigen

L'homo sapiens, des de la seva condició bípeda, troba un adequat equilibri estàtic, metre està inmòbil i dinàmic, mentre es mou gracies al sistema general de equilibri. Quan aquest sistema d'equilibri falla, no ens podem mantenir d'en peus.
El meu sistema central d'equilibri ha fallat aquests dies, no se ven be si el que fallava era la oïda interna o el sistema visual o el sistema propioceptiu (que no sé que és). El cas es que tot va començar a girar. Només fortament amarrada al llit i amb els ulls absolutament tancats, el sostre parava de girar. Els pensaments se m'esmunyien pels racons i el cervell se'm feia líquid. A fora vent i pluja i a dins pensaments que s'escapen.
Potser masses emocions, potser massa alegria, potser massa vida han passat aquest dies per davant meu, i el que passa es que la vida no la podem atrapar, igual que no podem agafar aigua amb les mans buides.
I és que el meu vertigen no era a l'alçada, no mirava avall, sinó que estava a terreny pla, no havia pujat, ni hi havien escales, i és que ja sé que sóc saltadora d'escales, però no sabia que el cervell se'm podia fer líquid, i era més aviat vertigen a que el món pari que tot el que visc se m'escapi, vertigen liquid.
Les formes solides es desfien com blandiblu, i jo amarrada a les parets que se m'escapaven, i més pluja i més vent a fora i a dins les coses que passen tant de pressa quan les gaudeixes, i les vols atrapar i la vida que es liqua i se m'escola pels dits, i jo que la vull atrapar per assaborir i degustar. I l'equilibri que no trobo i el sostre que no es queda quiet, i els pensaments que s'escapen. I busco com parar el món que no para de girar, i res te sentit, només les paraules de la Louise que diu que per curar-se el vertigen només cal saber que no hi ha perill en sentir-se viu i alegre, només cal no tenir por quan tot es massa bo per ser veritat.