Objectiu Finisterre, etapa 6

Ja sabeu que ahir vaig tenir un dia molt dur, i el vaig coronar amb un parell d'orujos d'herves, i després a la nit juerga de la bona(fins a quarts d'onze), un atac de risas com no tenia des de els quinze anys, deu ser que fer kilometres amb la bici, genera endorfines.
El camino, es molt petit, ja sóm com una família, ens coneixem tots. Em vaig tornar a trobar al Roger i el Nando i avui hem sortit un grupet de 10 ciclistes a quarts de set del matí, teniem per davant 90 km de meseta castellana i voliem arribar d'horeta a Leon, per fer una mica de turisme.
Ha estat una etapa molt tranquila, amb temps per filosofar, sobretot amb el Zara, amb el que congenio mes, a pesar de tenir seixanta tacos, i amb el Roger, que està molt necessitat de guia.
Hi ha molt sentit a aquesta bojeria, però per cadascú és un sentit diferent, n'hi han que ho fan per un repte físic, i van a fer quilòmetres, el seu tema de conversa va de les pendents que pujem, de la bici que porten, dels dies que tarden, i si t'has de posar reflex o pendre't un ibuprofeno; hi han els que volen lligar, i parlen igual que els que volen lligar a la disco, i han els que es busquen a si mateixos, i després els que és un repte psicològic, com és el meu cas.
El repte de demà, es que ens hem quedat al grup, només sis i jo sóc la més dèbil físicament, volen pujar la Cruz de Ferro, i fer 105 km, ja veurem... Finisterre té un preu!, cada vegada més assequible!!!
Ah! i no sabeu qui hi ha a l'habitació del costat?, si , si, el melenas!!!, aquest tio em persegueix!!! No li faig una foto, perquè si no el seu ego no em deixaria veure el cami!, Ale a disfrutar!