La vida o la Bici

El Diego va arribar de Jaen fa uns trenta anys, es va establir al poble nou, i allí va tenir una vida relativament tranquil·la, ratllant l'avorriment amb la Maria, també de Jaen, cosina segona de un amic i que va arribar a Barcelona poc després que ell.
Van tenir dos fills, em sembla que la nena també es deia Maria, però no puc recordar el nom del nen, potser Manuel, com l'avi.
Ara, els fills ja no viuen a casa i Diego els troba a faltar, perquè amb la Maria, tants anys junts, ja no saben gaire que dir-se.
Ell va provar moltes feines abans de decidir-se, fa uns quinze anys pel taxi, no és  taxista de vocació, però es una feina bastant estable, que els ha donat per mantenir al família i fer créixer els fills.
El Diego es un bon home, però dijous al mati estava atabalat.
Anava pensant en diners, en els diners que havia de pagar al taller per la ultima reparació del Alambra, i és que aquest cotxe li ha sortit dolent, no te ni tres anys, i cada dos per tres es al taller, no com el anterior, i és que ara ja no es fan els cotxes com es feien abans.
Anava pensant també en la dona, que cada dia esta mes esquerpa, que  l'esquiva perquè diu que ja no en te ganes, que ja son grans, i ell si que en te ganes, ell no es gran, que només en te seixanta, i que ha de fer? anar-hi de pago?
I estava pensant en el fill que torna a ser a l'atur, i es que el nen ha sortit rana, no com la nena que mai ha donat un problema.
Baixant pel carren Nàpols va veure de lluny un guiri que sortia d'un hotel, portava una gorra de pana marró, arrossegava un carret i anava mirant enrere per veure si la seva dona el seguia.
Es va alegrar per un instant, el guiri aixecava la ma. Va imaginar-se els vint-i-cinc euros de dur-lo a l'aeroport, potser gairebé trenta si anava a la T1. Va intentar canviar de carril per posar-se més a l'esquerra, però un ninyato en un seat Leon vermell no el va deixar passar, i a sobre llavors el semàfor es va posar vermell.
Tota l'alegria es va esvair per un instant quan va veure que del nores sortia un altre taxi i li prenia el servei.
La sang li va pujar al cap, no podia ser, aquell cop de sort no li podien prendre i va accelerar, va creuar tres carrils de una tacada i va intentar tallar el pas a aquell cabrón que li acabava de espatllar el matí.
En aquell mateix moment, jo havia vist sutir el senyor de la gorra de pana, marró molt suau, amb borreguillo per sota. Monissima, un estil 'arreglaoperoinformà'
Em preguntava on en podria trobar una i sobretot si al meu novio li agradaria l'estil, amb orelleres i tot.
Ja havia decidit que no valia la pena buscar-la, que ni en broma se la posaria quan vaig veure al guiri de la gorra, seguit de una noia descaradament mes jove que ell, pujar al taxi.
Vaig pensar que potser la gorra no era pel fred sinó per dissimular-li una alopècia galopant.
Vaig comprovar que el semàfor de Provença amb Nàpols estava verd i vaig pedalar mes fort, per fer-me passar el mal gust de boca, just abans de frenar de cop, en un intent infructuós de esquivar el taxi del Diego que venia accelerant i creuant en diagonal sense mirar mes enllà del altre taxi, on el guiri de la gorra i la joveneta encantada que acabaven de entrar i tancar la porta.
Vaig veure volar el targeter, el moneder, les claus de casa, la botelleta de les flors de Bach, el carnet de conduir, un pen drive, un cable mini usb, i el bolso en si mateix.
Vaig veure la roda davantera de la bici deformar-se com una patata fregida i a mi també em va pujar la sang al cap quan el Diego d'un cop, obre la porta travada per la roda deformada, surt del cotxe, ni mira cap al terra on jo estava aguantant el que quedava de la meva bici i la meva dignitat i es fica davant del taxi del guiri de la gorra i escridassa al company amb un:
_Te voy a denunciar por lo que acabas de hacer.
Em fico enmig dels dos taxistes, i cridant encara mes fort li crido al Diego,
_cabrón per un servei em podries haver matat!
Però ells ni cas, era invisible. S'intercanviaven els telèfons per denunciar-se mútuament.
Enrabiada com una mona, com no em fan ni cas em dedico a recollir tot el que ha saltat del meu bolso, i de sobte una altra ma que recull, el Pepe.
Ai, el Pepe!
El Pepe treballa a la empresa, a la mateixa planta, per ser mes exactes. Ja fa temps que el tinc ullat!, un morenazo que déu ratllar la quarantena. Ben plantat, ni massa prim ni gens fofo, guapo i amb cara de bona persona, una combinació difícil de trobar.
Pepe, apunta el telefon del Diego i la matricula del seu taxi,  m'ajuda a lligar la magullada bici en el poste mes proper.
Pepe s'interessa pel meu estat de salut, Pepe em calma, i em diu que m'enviara un sametime amb les dades, que estigui tranquil·la.
Diego també em diu que estigui tranquil·la, que la roda me la paga, no se perquè no n'estic gens de tranquil·la.
Diego marxa, sense que el pugui escridassar mes.
Els guiris marxen sense que pugui saber on comprar la gorra.
I mentre camino cap a la parada del bus penso que al Pepe li quedaria de conya la gorra del guiri.

P.D. la foto es del dissabte, amb la meva bici a taxi del Diego, però això ja es una altra historia.