La bici o la vida

 

Sóc una persona de costums.
Porto vuit anys anant en bici a la feina, mes o menys a la mateixa hora, cinc minuts amunt cinc minuts avall. Gràcies a aquesta constància m'he anat trobant una sèrie de personatges que segueixen la meva mateixa rutina i me'ls trobo gairebé a diari.
M'agrada molt una noia rossa, la he batejat Mònica. Com continua per la diagonal més enllà de on paro jo, la he imaginat professora de universitat, de economia o potser de química. La Mónica ja té una certa edat, vull dir una edat mes avançada que la meva, però que està estupendíssima. Sempre molt conjuntada, sport però cuididada, dinàmica, amb roba molt vaporosa, texans ajustats que li queden de puta mare i ulleres de sol amb un toc una mica retro. Porta una bici gran, negra, lleugera i amb cistella davant.
En els primers i difícils dies de habituació a la bici, vaig erigir la Mònica com la meva mentora, sobretot perquè em va dur uns sis mesos seguir-li et ritme entre dos semàfors.
Ara, ja molt mes en forma la puc seguir gairebé per tota la diagonal.
La setmana passada, quan va començar timidament la primavera, la buscava, perquè ella és la meva marcadora de tendències, si ella es posa la roba de primavera, jo també, i aquest any, dons volia, senzillament avançar-la.
No la vaig trobar.
Quan si me l'he trobat ha estat precisament avui. Anava pensant en aquest post, que vaig començar fa més de una setmana i em com el podria acabar. Pensava si la Mònica era un personatge de suficient entitat per un conte, i la imaginava en la seva vida diària a la universitat, donant classe.
La imaginava de bona familia, inteligent i independent, potser perquè tots sabem que el noranta per cent de les rosses neixen per sobre la diagonal i mentre m'ocupava en aquest pensaments, m'ha passat d'una revolada, vist i no vist, tant ràpid que a la seguent cruïlla gairebé se la empassa un camió del bicing.
Ella hàbil, ha reaccionat i l'ha esquivat, no sense propinar-li un parell de insuls.
Com ha reduït el pass, al seguent semàfor l'he atrapada.
No m'he pogut resistir de ficar-me a mig centimetre, just al seu costat, la veritat, volia sentir la seva olor. M'agrada reconeixer les olors.
I mentre li olorava el perfum floral, em salta:
_estan locos! es para denunciarlos!, amb una veu de pito escandalosa i accent entre frances i alemany, potser holandés o de Strasburg.
_el otro dia, un loco casi me atropella y hoy estos! 
No he pogut articular paraula, mai habia imaginat en tots els vuit anys que fa que la segueixo, que la Monica, la meva idola, no era una nena pija de la part alta i molt menys em podia imaginar que tenia aquella veu de pito.
I es que a vegades,  val mes no obrin la boca.