Qui no arrisca no pisca

Podem seguir totes les normes de seguretat que coneixem, podem seguir totes les precaucions que la nostra mare ens va repetir de petits fins a la sacietat, podem llegir i rellegir llibres de autoajuda que parlen del com viure millor, podem no escoltar les temptacions de lo desconegut, podem no caminar pel costat de la cera que no coneixem, podem no sortir del nostre barri, podem amagar-nos sota la vànova tot l'hivern però no podrem evitar patir.
I si m'ho aplico he de dir que fa temps que no escric, per no patir la decepció. Per això ahir quan llegia el pròleg de un llibre reeditat, que ja vaig llegir en la seva primera edició fa uns quinze anys, quan llegia com la autora explicava que la empenyé a escriure'l, vaig pensar que el risc s'ha de acceptar i s'ha de patir per poder gaudir... quina obvietat.
Perquè quina gràcia té viure en una gàbia de vidre? Quin sentit té saber el resultat de l'experiment abans de fer-lo? Això no seria experimentar. I quina emoció tindria jugar si no poguessin guanyar o perdre?
Així que senyors esporuguits, senyores cagades, preneu riscos, que com diria la meva mare, qui no arrisca no pisca.