dimecres, 3 de febrer del 2010

Com de costum


Un dia d'hivern qualsevol, que no va ser tant qualsevol, perquè ni vaig pujar a la bici ni vaig anar directament al curro, sinó que vaig decidir anar a fer una gestió que tenia pendent des del setembre, vaig sortir de casa més contenta que de costum.
Més contenta que de costum, vaig mirar més amunt que de costum i vaig agafar fortament al Blai de la mà. Ell, com de costum s'havia barallat amb el seu germà gran i també com de costum havia perdut en la baralla i havia rebut, també com de costum, un clatellot.
Saltironejant com no tinc costum, amb la bici en una ma i el Blai a l'altra, vaig trepitjat una tifa de gos. Una tifa gos o potser un palté(el corrector de català no troba la paraula, déu ser que només es fa servir al meu poble; palté = tifa abundant i tova) de cavall.
No vaig perdre, com de costum, l'ànim alegre i jovenívol, sobretot perquè la circumstància va fer que nen esclatés en una rialla.
Quan vaig arribat a la gestió, concretament a la Rambla Catalunya, amb un lleuger tuf a la sabata, com no és costum, tampoc vaig perdre l'ànim en adonar-me que ja coneixia al senyor notari d'una ocasió anterior.
Aquell mateix senyor notari ja havia donat la seva fe el dia que vaig hipotecar-me per primera vegada.
Per recordar tal efemèride vaig decidir temptar la sort, com de costum, i fer exactament el mateix que vaig fer aquell dia malaurat en la que la meva vida es va unir de forma irreversible al senyor pare dels meus fills; vaig prendre'm un cafè amb llet(que no entra a la dieta) a la cafeteria, estil rústic, que hi ha just al davant.
No tinc costum de llegir el diari, però vaig obrir l'ADN, i em vaig posar al dia, resultava que havia mort un soldat espanyol a l'Afganistan, i a part d'això, vaig llegir un article on parlaven de  'Franny & Jooey' de J. D. Salinger, de qui no havia sentit mai a parlar ni un borrall fins dos dies abans, que una amiga n'havia posat una frase al facebook, de les més certes que mai he sentit, i jo havia repetit el dissabte al sortir a mig concert, com no tinc costum, per anomenar-ho d'alguna manera, de una tal Lydia Lunch.
A cal notari una caixa de sorpreses, em van deixar sola en una habitació, la mateixa de fa anys i com després de agafat tres boligrafs i remenar els carmels ja no sabia amb que entretenir-me vaig sortir al vestíbul i em vaig trobar 'l'hola', i es que algun reclam han de trobar per fer-hi anar la gent.
L'ofici de notari no és el que era!. En una hora i mitja que m'hi van tenir, i només va entrar un altre client, un noiet jove barbut i espantat que necessitava la fe del notari per compulsar unes fotocòpies.
Xino xano, també com de costum, sense estressar-me, vaig passar pel banc a ingressar la pasta i encara més contenta, vaig arribar a la feina, be, al lloc on treballo. Tard, molt més tard que de costum.
Pensava que aquell dia seria, com de costum, la estrella del dinar amb totes les coincidències que havia sofert, però no. Tot era poca cosa comparat amb que li havia passat a una altra companya, que també va arribar tard.
Aquesta noia, té per costum, l'habilitat de llogar per les feines domèstiques les persones més problemàtiques que plogueu imaginar. Senyores de la neteja que no estava massa clar si eren maltractades, maltractadores o senzillament amb la cara molt dura.
Però aquesta vegada la cosa era inversemblant, aquesta vegada, la companya havia arribat tard, perquè la seva noia de fer feines, era la novia del soldat mort  a l'Afganistan, i això és impossible que sigui com de costum.

5 comentaris:

Montse ha dit...

He trobat el teu blog per casualitat i m'agrada molt com escrius. Penso anar-lo explorant amb temps.

Ara voldria demanar-te un favor, que m'has deixat intrigada. Em podries dir quina és la frase de Franny & Zooey que la teva amiga va posar al facebook. Tinc curiositat. Moltes gràcies per compartir els teus pensaments en aquest blog.

L'amiga de la Kali ha dit...

Gracies, el teu comentari m'arriba en bon moment, just lo que necessitava, potser estic malalta d'ego.
Aquí tens...
“I’m just sick of ego, ego, ego. My own and everybody else’s. I’m sick of everybody that wants to get somewhere, do something distinguished and all, be somebody interesting. It’s disgusting.” - J. D. Salinger, 'Franny & Jooey'.

Montse ha dit...

Gràcies!

Enric de Lleida ha dit...

Hola, Montse. He trobat el teu bloc per que estava buscant (googlejant) "palté". Tot i que he trobat el mot en bastants llocs, no apareix al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, ni com a palté, ni com a palter. Sembla mentida, amb l'escatològics que som els catalans, que ens manqui al diccionari una paraula com aquesta. No podem deixar que es perdi el vocabulari. Gràcies per escriure ;)

L'amiga de la Kali ha dit...

Enric, jo també trobo a faltar algunes paraules en els diccionaris tradicionals, però segur que les trobes a 'lo diccionari lleidatà-català', no n'hi falta cap!