Rialles

Vaig tornar a casa abans de l'hora habitual, volia estar sola una estona, tornar a mirar a la llum del dia aquelles fotografies que no m'havien deixat dormir la nit anterior.
En obrir la porta em trobà la capça metàl·lica que contenia les fotografies on les havia deixat al matí, a la tauleta del rebedor, mirant-me directament a la cara i esperonant-me a tornar-les a repassar, a tornar a mirar perquè m'havien causat una ferida tant gran unes fotografies que tornaven del passat, de un passat en el que jo no era present, però que afectaven tant al meu present i potser canviarien el futur.
Estaven en seqüència, i m'havien avisat _No les desordenis!
Començaven de forma innocent, poc personal però de seguida et topaves amb la primer punyalada, un autoretrat en un mirall trencat, una persona que es mira en els seus trocets, que s'ha esmicolat, que s'ha anat desfent, negant-se a si mateix de tal manera que ja no es ell.
I somriures d'ella que no són somriures. Somriures que riuen per fora i ploren per dins, somriures de costat, somriures de mirada amagada, de mirada sense futur, de riure sense ganes.
I més autoretrats d'ell, de figura cada vegada més fina i demacrada i més miralls on es busca el que no es troba dins, on és el que sóc jo?, es pregunta.
I el cor se m'ha esberlat quan ha aparegut ella, enfundada en el seu nou casc,, és ella o sóc jo?
I un munt de joguines de euro, d'aquelles que els nens pugen i es gronxen en tres viatges. Joguines de colors brillants, animalons de ampla rialla que no es mouen, no hi ha pares, no hi ha nens. Joguines solitàries amb rialles de mentida.
I la poderosa mare omnipresent i la llum del pare absent.
I la bellesa de la mor, la dolça mort que s'apropa, potser la mort m'alliberarà? _Hi ha alguna altra sortida?
I ella mes cansada, mes apagada, sense somriure, ni per dissimular, ja no pot, ja fa massa mal enganyar-se.
I polles en grafitis del carrer, burletes recorden _i el sexe que?
I ell tant malalt que ja no sembla ell.
I jo que penso _Vull continuar sent jo!.