Recordant la platja del coco

Un dels últims diumenges d'agost, quan ja imaginava que coneixeria tots els habitants de la platja, vaig constatar una vegada més que res és el que sembla.
Cap a mig matí carregats amb la nevera, els pareos i la sombrilla, ens vam instal·lar a prop de la tribu, com gairebé tots els diumenges d'agost la platja estava molt buida, hi han molts que trien altres destins per passar el diumenge.
Ens sentíem en família, perquè estàvem en família.
Quan vam arribar ja estaven jugant al parxís, sota una gran sombrilla descolorida, els incombustibles quatre avis de sempre. El més voluminós, Josep Maria, al qui jo anomeno el fundador, perquè no hi ha dia que no m'expliqui que va ser ell qui va inaugurar la platja ja fa mes de vint anys, xerra que xerra amb una cantarella llefiscosa per culpa que li falten més de quatre dents, amb la seva enorme panxa i la seva gorra blanca, Josep Maria avorreix a qui estigui disposat a escoltar-lo. Acompanyaven al Josep Maria, Pin i Pon, dos avis que s'assemblen tant que podrien passar per germans, potser són germans o potser s'han anat mimetitzant després de anys de passar els estius junts jugant al parxís. Tots dos tenen un poblat bigoti, passat de moda, i massa negre per la seva edat. Potser a part de l'afició pel parxís comparteixen el mateix tint de bigoti i se'l tenyeixen de negre cada dia abans de sortir de casa.
I el quart jugador, l'avi sordmut. Un petit homenet de cabell blanc que es fa entendre sense parlar i a qui avisen amb un petit toc al braç quan és l'hora de treure l'entrepà o de si vol una mica de la beguda que compartim.
Impassibles als canvis meteorològics, asseguts a les seves cadiretes de tisora, amb la tela de ratlles descolorida pels anys de sol, ens ha acompanyat silenciosament tot l'estiu. Semblen momificats, concentrats en les fitxes i només de tant en tant el fundador o el sordmut s'aixequen per refrescar-se amb un bany fins al genoll entrant quatre passes a l'aigua.
El dia anava passant plàcid, el tema que ens acompanyava era la llegenda del esquizofrènic.
L'Alejandro, un dels més parladors i que sap tots els secrets de la platja ens advertia a les noies que haviem de vigilar. Al les nits s'havia vist un personatge que havia sortit feia poc del psiquiatric, curat segons posava la fitxa mèdica o a causa de la reducció dels presupostos publics en sanitat segons els rumors. Ningú sabia on vivia però quan menys t'ho esperaves el tenies al costat observant-te fixament sense haver-lo vist arribar.
De sobte el mar es va encabritar, es va aixecar un fort vent i unes gotes enormes van començar a caure. Gairebé sense temps a recollir les pertinences tots vam córrer a refugiar-nos a sota els porxos dels edificis més propers. La festa i la xerrameca va continuar allí, compartíem les xibeques i el 'tinto de verano', menjavem ensaladilla i truita de patates.
Fins que després del tercer brindis, vam trobar a faltava el sordmut.
La platja era deserta, ningú recordava que el sordmut s'hagués acomiadat, ni ningú recordava haver-lo vist córrer cap a sota els porxos.
Ens vam témer lo pitjor, el sordmut s'havia ofegat.
Es va fer un silenci. Si el sordmut no era bon nedador, i si una gran onada se l'havia endut en començar la turmenta, com hauria pogut avisar? Quina mort més terrible, ofegat sense ni poder demanar socors.
Dos homes valents van iniciar l'expedició cap a la vorera de l'aigua, buscant el cadàver, dues dones porugues van decidir que anirien a buscar ajuda, potser els nois de la creu roja sabrien que fer, i els altres caminàvem sense rumb saben que no hi ha on buscar a l'arena de la platja.
En aquest casos jo busco la soledat, no puc suportar la conversa intranscendent, del tipus 'pobret, amb lo bon home que era', o 'ja veuràs com tot se soluciona!, no molt menys, 'millor a ell que a mi!, i una mica per escampar la boira, una mica seguint una cega intuïció, vaig fer un salt a l'altra banda de les roques, a la petita platja dels col·lectors.
A l'altre costat de les roques hi ha una platjeta on momés hi caven dos tubs de grans dimensions on gairebé hi cap una persona dempeus.
M'hi vaig atansar esporuguida, aquella petita platja era plena de brutícia, reductes menjar, condons usats, plàstics vells, papers, burilles de cigarreta i de porro, i no sabia que m'hi podia trobar.
Sentia que darrera meu, la tribu anava fent crits estèrils de 'Antonio...Antonio', i jo pensava, perquè criden si l'Antonio es sord com una tàpia?
Vaig fer una passa enrere quan vaig sentir un petit gemec, segur que el col·lector era ple de rates refugiant-se de la pluja.
Però per molt fastig i molta por, la intriga em va vèncer i vaig ficar el cap a dins de la foscor.
Vaig tardar uns instants en que la vista se m'adaptés a la foscor de l'ombra del tub, i una eternitat en entendre que estava passant.
Hi havia una figura d'esquena, asseguda en una cadireta de tisora, no es va moure, com tampoc es va moure una altra persona que hi havia mig de peu, en front d'ell. Un home molt més jove, cabells despentinats, pell que no ha tastat el sabó en mesos i la mirada perduda.
No em va caler ni un instant per identificar el llegendari esquizofrènic de la platja, que en aquells moments gaudia de valent amb la ma agafada a la polla del sordmut que li tornava el plaer de igual manera.