diumenge, 11 de gener del 2009

La Mare de Cao



Encara que el sol era enlluernador, i cremava com mai, aquell matí de maig, la multitud s'entaforava al camp de Venus al sud de la ciutat de Cao. Feia dies que havien anat arribant representants de tots els poblats de les tribus veïnes, de Lambayeque, de Jequetepeque, de Moche i fins i tot havien vingut de la montanyosa Chicama, no era habitual veure l'enterrament de una xamana Mochica, i tots els que havien sentit a parlar de la Mare, con tots l'anomenaven, no es volien perdre detall del seu comiat.
Tres setmanes abans, la Mare havia mort, precisament en el sofriment del naixement de la què seria la seva única hereva, una nena blanca com la llet, i des d'aleshores tot el poble s'afanava en els preparatius de l'enterrament, que mereixia la mandatària més sàvia que els Mochiques havien conegut en segles. La Mare sabia tant parlar amb els deus com escoltar els homes i per això el seu poble l'estimava.
Els momificadors treballaren de valent per preparar la Mare pel viatge al més enllà, volien que tingués un camí còmode i els pogués ajudar un cop arribés al regne dels deus.
I allí estava Ruan, a primera fila, era un adolescent aprenent de sacerdot i no es volia perdre detall. Quan el sol va començar a caure els tambors van començar a sonar i sis homes fornits amb la cara pintada amb pinzellades negres de dol la transportaven fins a la pila funeraria en una fusta pintada en or, Ruan, de seguida hi va reconèixer les formes geomètriques distinció del clan de la Mare.
Era molt més maca del que mai havia pogut imaginar, els cabells de un negre blavós li arribaven a sobre els grans pits inflats preparats per l'alletament que ja no seria i el seu cos de formes arrodonides era acollidor. Li va arribar la olor dolça que només les mares desprenen, i ell s'imaginava les abraçades càlides que ella donava amb aquells bracets molsuts.
Li va veure les famoses serps tatuades que li pujaven pel canell fins al colze, que en qualsevol altra persona haguessin fet por, però en ella semblaven domesticades, totalment sumisses al seu poder.
Li va veure els peus descalços, petits, bancs, el tatuatge en espiral símbol de conexió divina, els zigzags que demostraven el seu coneixements de curandera, les ralles al turmells, i va ser llavors quan va veure el seu peu esquerre, aquell peu deforme arquejat que la obligava a estar sempre asseguda i que a ell li va semblar una sucosa fruita madura.
A partir d'aquell moment el temps es va aturar, els tambors van començar a sonar a un ritme mes regular, trepidant, pam, pam, pam, el dia es va anar fent nit i vam començar les ofrenes.
Collarets d'or, fines arracades amb pedres precioses encastades, orfebreria, els seus pots de guariments, els remeis que li havien servit en vida, ara li servirien en el seu viatge. Els servents anaven passant, deixant els seus presents, l'ambient s'anava enrarin pel fum de les torxes i la multitud va entrar en un somni col·lectiu.
La cobriren amb el vestit de plaques d'or.
Pam, pam, pam, Ruan, ja no era present, estava en el més enllà somiant en mig de l'abraçada dolça i tendra de la Mare, només el crit estripat de una nena el va tornar a la realitat, el sacerdot acabava de degollar una adolescent, una anima pura perquè la Mare no fes el camí sola.
A partir d'aquell moment tot va anar molt ràpid, van embolcallar el farcell funerari en un llençol de la tela tupida i mentre la transportaren al sepulcre de la piràmide de Guacarrajada, es va fer el silenci.