La nova escola de dolor

Des que a principis d'any algú em va parlar de la pel·licula Ingrid, que volia veure la Ona Cots en directe. Vaig sol·licitar la seva amistat a facebook, ella va acceptar i vaig poder xafardejar la seva vida, bé, la seva vida pública. Les fotos i videos que ella penjava (mai més escaient la paraula!), mai em deixaven indiferent.
Per això quan divendres a mitja tarda vaig rebre una invitació a un espectacle en el que ella participava, no vaig dubtar ni un moment en cancel·lar els altres plans i assistir-hi. Volia veure-la.
L'esdeveniment es feia als baixos de una casa ocupa, la carboneria.
El cartell era estrany, grinyolava, hi havia alguna cosa que no quadrava. Es titulava 'jornades bdsm', però si miraves el contingut, hi havia, xerrades, debats i un parell de performances, però res de lo que típicament podríem pensar si ens diuen bdsm, no era una cova, ni hi havien domines amb fuet, ni un bri de latex, ni cap senyor lligat com un gos...
Volíem saber l'hora a la que actuava Ona, així que abans de sopar vam passar directament pel local a preguntar l'horari.
Vam parlar amb Filippo, que era allí preparant la sala per la seva actuació. Imberbe, maquillat en colors crema, uns eslips amb un forat al cul, unes mitges calades plenes de forats i botes femenines, punxegudes i talonet d'agulla. Super, super ensucrat.
Havent sopat vam tornar a la carboneria. Estava molt fosc però no vam dubtar a entrar fins al fons del local i asseure'ns a terra, a peu d'escenari.
Erem uns quinze, com a molt vint, vestimenta ocupa, de negre, esparracats, cabells rapats i rastes... Filippo-Brenda feia el seu espectacle. Portava sostenidors, se'ls treia, els odiava, els esparracava, se'ls menjava... es treia les botes punjegudes, estirava les mitges fins foradar-les, es clavava alguna cosa, es feia mal... i jo no podia deixar de mirar-lo, era un nen.
Després va arribar Ona, majestuosa, gran, potent, en blanc i negre. Tatuada, agressivament tatuada, tant tatuada que mai semblava despullada, orelles perforades, piercings, treia l'alè, tenia tota la meva atenció.
Agenollada en un llit de vidres, Ona es grapava petits cors de paper per tot el cos, al pit, a la panxa, a les cuixes. A cada click hi havia menys aire al local. Click, click el seu dolor era el nostre sofriment. Ona es va lligar amb una corda. El seus pits petits estaven encasellats, no podien escapar a les agulles que ella mateixa s'anava clavant.
Per un instant vaig tornar a la meva infantesa. Vaig tornar a aquell dia de Setmana Santa en que Mossen Ramon em va trobar embabucada mirant de fit a fit la verge dels Dolors i les set espases sagnants clavades al seu cor. Les agulles de Ona també brillaven, tenien espelmes enceses i en degotava cera roent.
Brillaven tant com les espases de la Verge dels Dolors de la meva infantesa, però a la mirada de Ona no hi havia sofriment, estava relaxada, gairebé feliç.
Mossen Ramon em va dir que la Verge dels Dolors pagava amb sofriment el mal comportament de tots els pecadors, i jo em preguntava si Ona era la nova Verge dels Dolors, amb tots els feligresos ocupes adorant-la i seguint-la o potser el que passa es que el dolor físic es la última frontera, lo únic que encara resulta transgressor, lo únic que els hi queda als joves per poder ser subversius?