El rusc

Jaume no havia pogut aclucar l’ull en tota la nit. Li passava cada any quan el trucaven del Mas Sucreny avisant-lo que els tarongers havien esclatat en flor. Requerien un parell de ruscs per pol·linitzar les navelines. L’hivern havia estat llarg i fred, i l’abellar bullia amb fúria desprès d’una setmana seguida de sol.
Fortament protegit , bufador en mà, vomitant glopades de fum, va examinar meticulosament totes les caixes, en va triar dues de les més grans i va comprovar que estessin ben farcides de cries per alimentar, amb obreres rabioses i plenes de neguit recol•lector i va verificar que els moviments zigzaguejants eren amplis i ràpids.
Abans d’arrencar la furgoneta, va calçar les arnes a la senalla, es va guaitar amb cura al retrovisor i es va tornar a clenxinar. Tot era a punt pel rencontre.



El sol s’amagava i ni un bri d’aire no movia ni una fulla. L’aroma àcid i penetrant de tarongina s’acumulava a ran de terra i formava una boira baixa que gairebé es podia palpar.
Les abelles ballaven compassades formant moviments ondulants al voltant del rusc, la feina seria senzilla, l’eixam i apicultor s’havien estat dues setmanes afartant del nèctar més dolç de tota la contrada.
Havien treballat de valent, les bresques atapeïdes regalimàvem líquid ambar, la masovera satisfeta s’ho mirava des del balcó.
Jaume, a casa, amb cura n’extrauria el brescam, el centrifugaria, l’espremeria i com cada any seria el primer a degustar el líquid viscós, daurat, transparent i perfumat que tant be li anava per calmar l’insomni.