Tal qual li va passar al Miquel Gensana, al cap de molt temps, de tot plegat, allí estava jo, amb la mirada neta del Jesús clavada en els meus ulls preguntant-me si aquell moment em que se'm va esquerdar la tercera vèrtebra també se'm va esberlar la vida.
Al contrari que al Gensana, a mi la pregunta no em va agafar desprevinguda, el propi Miquel me n'havia advertit, mentre passava hores i hores llegint la seva història. La pregunta s'havia anat macerant en dies i dies de recerca del perquè de tot plegat. Dies de pluja, de hores llargues, llegint i llegint la vida del Gensana, dies de primavera tancada a dins el bungalow. Tancament i lectura que van desllorigar la meva estabilitat i van precipitar el vertigen. I allí a la consulta del Jesús davant de les radiografies de la tercera vèrtebra, es va fer la llum, la vida s'havia esquerdat el vint-i-quatre de desembre del mil nou-cents vuitanta vuit.
Quan el Jesús em notificava que vint anys després d'aquell dia ara començaria a pagar les conseqüències, jo somreia per dins. Somreia perquè sabia que les conseqüències feia anys que les estava pagant. Tenia mitja vida de pagaments avançats i un any més de convalescència no seria res.
A fora feia vent, vent d'aquell que neteja, vent del que s'emporta tots els núvols, però jo, entre aquelles quatre parets de la consulta del Jesús, em sentia segura, sabia que allò era el principi del final.
Caminava amunt i avall sota l'atenta mirada del Jesús i somreia i somreia, i repetia, Miquel Gensana, Miquel Gensana, a diferència de tu, jo me'n sortiré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada