Nostàlgia del meu conco

Fa dies que em pregunto perquè estic tant enganxada a 'granjero busca esposa'? Serà perquè em recorda la meva vida al poble?, o hi ha alguna cosa més... no serà perquè estic enamorada en secret del Jesus(evidentment el de la camisa de quadres), per com s'assembla al Jaume... oh quins records!
El Jaume és un amic-desitjant-ser-nòvio-que-no-va-ser, procedent de la Catalunya profunda dels meus orígens. El Jaume ja era aspirant a conco el cap d'any que ens vam conèixer, i encara no n'havia complet vint-i-cinc, jo en tenia dinou.
Una amiga de una amiga, tenia un pretendent i ens van convidar a totes tres a sopar al casal del seu poble, en aquell moment, quan l'eix transversal no era ni un projecte, un poble de difícil accés per carreteres secundàries, i molt més en un dia com aquell, feia un mes que no veien el sol, el terra estava completament gelat i hi havia tanta boira que la copilot havia de treure el cap per la finestra i avisar quan el cotxe s'apropava perillosament a la cuneta. Però ja se sap, érem joves i no ens espantàvem per tres o quatre graus sota zero.

Només entrar ja vaig topar amb els ulls del Jaume, negres, profunds, generosos. Portava una camisa de franel·la de quadres vermells i negres, i és que a la Segarra profunda hi fa molt fred, això si, mai se la botonava, sempre ensenyava tota la peluda pitrera, com si el veges, moreno, cabell ondulat, patilles de rockabilly i pantalons de pana. No es podia dir que fos guapo, però tampoc era desagradable de mirar.
La seva conversa era fluida, era l'hereu més intel·ligent que m'havia topat mai, i a sobre sabia com tenir-me contenta, en els cinc o sis anys que vam compartir festa, mai vaig pagar una sola copa, això si que va ser una inversió!
Pels que no sou de l'interior, us diré que els concos, són els nois que ja se sap que mai es casaran. Els pobles n'estan plens, són molt dolços, tracten molt be a les noies, i a les noies els agrada estar amb ells, però ja se sap d'entrada que la cosa no anirà a més, són senzillament inofensius,  perquè ens entenguem, la versió rural de l'amic al que li expliques totes les teves coses, però mai hi ha sexe.
Tots els diumenges a la tarda els passàvem a la barra de la discoteca, beure i més beure... tal era el nivell etílic al final de la tarda, que quan a quarts d'onze pujava al cotxe compartit per anar cap a la residència de senyoretes de Sant Cugat, no era capaç ni d'articular booona niit. 
A l'estiu tota la colla cap a Sitges. De bon matí ens trobàvem al davant de l'estació de tren de Cervera, en un pub que hi ha a la cantonada, un café amb llet i tots als cotxes. Les noies amb la Pilar, segures perquè és abstèmia, i els nois amb el Flancho, que bevia com un cossaco. Un cop a Sitges, una estona de platja i quan estàvem ben rostits, llogàvem una dutxa, ens envadurnàvem d'aftersun, ens posàvem el vestit del diumenge i cap a menjar un arròs, i és que nosaltres seriem de poble, però mai no ens havia agradat l'entrepà de sorra.
Sempre al mateix restaurant, un que hi havia al carrer del pecat, correcte, net, polit i amb el cambrer més salat que et poguessis imagina... ens tractava com si fóssim els fills que no tenia.
La vida era fàcil al seu costat, potser massa fàcil i potser per això poc a poc, vaig anar distanciant les meves sortides amb la colla de la Segarra, cada cap d'any em feia més mandra recorre les carretes secundaries de boira permanent per acudir al sopar del casal, i cada estiu trobava altres platges on torrar-me i menjar paella.
Després, per motius que ja no entenc, jo em vaig casar i ell va topar amb una dominicana que aprofitant-se de la seva dolçor el va lligar a un fill que primer no volia tenir, però que de seguida va estimar. I la vida ens va separar.
Per això ara, al cap dels anys trobo a faltar la seguretat, la dolçor i la companyia incondicional del meu conco, i potser, precisament per nostàlgia, estic tant enganxada a 'granjero busca esposa'.