Ahir vaig sentir pànic, verdader pànic i es que el pacient del House tenia una malaltia que m'havia donat malsons en bona part de la meva infància, gairebé fins a plena adolescència. Resulta que tio sofria de desinhibició del lòbul frontal, i es veu que quan un sofreix de desinhibició del lòbul frontal és incapaç de controlar el que diu, pobre se li escapava el que pensava de tothom!
El meu malson infantil repetitiu, tenia molt a veure amb el tema. M'imaginava que tenia una petita pantalla al front, on es veia el que pensava. Era un malson horrorós, no podia amagar cap sentiment, ni molt menys cap pensament. M'imaginava dient-li a la meva mare que havia estat passant la tarda a la biblioteca, quan en realitat havia estat a casa de un 'amiguet' petonejant-nos, i ella ho veia en la pantalla del meu front! quin horror!
Imagineu un món on tothom sofrís de desinhibició del lòbul frontal, i tots diguessim exactament el que pensem? Seria una putada o seria un descans? No se, però el pacient del House va decidir que es volia curar, que volia poder pensar una cosa i no dir-la. I el House li va dir una frase que no té desperdici:
Estirpar el fibroma y volverá a ser un hipócrita feliz
I jo em pregunto, he de ser hipòcrita per ser feliç?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada