Hipocresia

Estimada Alícia,
fa dies que no parlem, i t'he de confessar que trobo a faltar les nostres converses sinceres, obertes i sense judicis, i es que m'és tant difícil trobar amigues com tu, que no em jutgin!.
Aquests últims dies he conegut gent molt diferent a mi, gent d'aquella que la mare sempre em recomanava no freqüentar, gent de costums diferents i de maneres de entendre la vida que no entenem.
Els he conegut i els he volgut entendre amb una mirada neta, transparent, gairebé infantil, com si m'apropés a un alienígena que sospités que venia en son de pau. I ha resultat que no eren tant estranys, que no eren tant difícils de entendre, que no tenien motivacions rares, almenys a mi no m'ho han semblat.
Però ara que entenc els alienígenes, és entre les persones que conec de tota la vida, que em sento sola, em sento rebutjada, i em pregunto perquè les coses diferents fan tanta por. Perquè per molts la mentira habitual és millor que una veritat poc freqüent?
Quan vaig decidir eradicar la mentira de la meva boca, no pensava que fos tant incompresa. Però no et preocupis, no em faré enrera en la meva decisió, de cap manera, el camí que ha he fet m'ha dut massa lluny, potser el que he de fer es no esperar cap comprensió.