Objectiu Finisterre, etapa 8 i 9

Ens vam aixecar en mig de una forta tormenta, però que vols, estavem a la muntanya! Personalment em vaig ficar tota la roba que tenia disponible, la camiseta transpirable de màniga curta, la jaqueteta, la jaqueta tèrmica, color verd lloro, que per una il.luminació momentània em vaig comprar a Leon, i a sobre el xubasquero de port aventura, groc canari, podeu imaginar al fila que feia?, dons si, igual que a un desfile de al Agata Ruiz de la Prada. I així plovent vaig inicial, xino-xano, l'ascens a la cruz del Ferro, deu quilòmetres de un port de primera categoria, i pensant, pensant, "que collons foto aqui?", la reposta la vaig trobar escrita a terra, posava, en lletres vermelles de metro BOJA, dons per això, sóc aqui. El descens va ser, WUAU, sense paraules. Disset quilometres de curves amb una boira espessa i molt fred, però us diré que mai he sentit una sensació de llibertat com aquella. Estar sol, al mig de la boira, sense sentir res mes que el so de les rodes a l'asfalt i el fre, que el vas tocant lo més mínim, per anar a tope, al tope de la teva propia por, clar. Una sensació indescribtible.
Teniem tant fred que al arribar a baix, vam parar en un poblet, on ens van encendre dues estufes de butà, i encara que no eren ni les onze, jo ja em vaig clavar un orujo de herves, us asseguro, que no per vici, només per entrar en calor.
Tant animats estavem que vam continuar fent quilòmetres i van iniciar l'ascens al O'Cebreiro, l'altre port de primera categoria, que ens faltava. Quan portavem tres quilòmetres de constant desnivell del 12%, el meu cos va dir prou i he de confessar que em van venira a recollir amb un 4x4 de l'alberg que teniem reservat.
Avui hem acabat de pujar l'O'Cebreiro, i hem entrar a Galicia. A la hermita que hi ha a dalt de tot, he arribat amb la cara ben molla, no sabria dir-vos si de la pluja, de la suor o de les llàgrimes.
El relleu de Galicia es trencacames, continues pujades suaus però constants i baixades bojes, que amb la pluja són molt perilloses.
He descobert que disfruto com una enana baixant com una cabra amb la bicicleta, el que no entenc és en quin moment se'm va acudir venir en una bicicleta de passeig!!!
Porto ja més de cinc cents quilòmetres i em sab tant greu que s'acabi!, tots, al grup, tenim aquesta sensació, d'alegria, perquè demà passat arribarem i de tristor, perquè haurem de tornar a la civilització, a la nostra vida d'abans, iguals però diferents.