Lo Pau

Hola, pels que no em coneixeu, soc la Montserrat, la filla gran del Pau. Aquest matí no podia dormir i he pensat en escriure quatre ratlles, mes que res per fer-me passar l’angoixa i així tots sabeu una mica com em sento.

Aquesta darrera setmana ha estat diferent, he tornat a Vilagrassa. Molts de vosaltres m’heu vist pel carrer, quan anava a buscar el pa o a l’hort a collir tomates. M’heu saludat i hem parlat i m’heu preguntat pel papa, o senzillament heu pensat que alguna cosa passava.

He tingut la sort de poder venir a acompanyar el papa en els seus últims dies i amb les meves germanes fer costat a la mama.   

He tingut la sort de poder estar. Totes les germanes hem tingut la sort de poder estar. Al principi estàvem pendents de les necessitats del papa, ajudant en el que podíem. Fa un dies li donàvem el menjar, després ja no calia. Procuràvem que estès net i còmode, li vigilàvem la febre, li mullàvem la boca, li parlàvem o només li agafàvem la ma; ens tranquil·litzava poder ajudar, però  cada vegada teníem menys feina i al final només estàvem pendents de les seves respiracions, cada vegada mes fluixetes.

I mentre estava pendent de si la respiració que iniciava seria la última, pensava en el que m’estava ensenyant el papa, ens aquest moments. I primer no li trobava gaire sentit en el que pots aprendre mentre el veus morir.

Però vaig tirar enrere i el vaig recordar fa anys, quan era fort i jove, i treballava amb el tractor, i vaig veure que m’havia ensenyat moltes coses. M’havia ensenyat l’amor per la terra, a treballar amb esforç, a fer coses que m’agradessin, però també a sentir-me orgullosa del fruit del meu treball.

El vaig recordar content quan s’arreglava per sortir a ballar, o preparant les coses per dur-nos a la platja, o il·lusionat per anar a plegar bolets, o a casa amb la taula atapeïda d’amics, content de que casi no hi cabéssim, em va ensenyar el valor de estar amb les persones que estimes, L’alegria de viure, de estar contents pel sol fet de estar junts.

El vaig recordar en els moments de dificultat, quan les coses no li anaven be, i vaig recordar com mai perdia la força per continuar lluitant, recordava els amics que el van ajudar en aquells moment i com n’estava ell d’agraït, em va ensenyar la importància de donar les gracies.

I segur que tots els que esteu aquí teniu algun record amb el papa, amb el Pau. Segur que cadascun de vosaltres te algun moment viscut amb ell que pot recordar i pensar que en va aprendre.

Jo me’n he adonat que en aquells últims moments només m’ensenyava el que m’havia ensenyat en tots els altres, a lluitar, a lluitar pels que estimes, per les coses que vols, a lluitar per la vida i a donar gràcies als que t’acompanyen en aquesta lluita. Per això us dono les gracies per ser aquí.