Ous per Pasqua

No va ser fins un any mes tard en un dia molt fred, que a mig matí quan la boira tot just s’acabava d’aixecar, la mare del Marcel·lí se’n va assabentar de tot plegat per culpa de la maleïda ordre de allunyament. Quan va obrir la porta i es va trobar palplantats la parella de mossos d’esquadra, dos nois que no deuria fer gaire que acabaven de sortir de l’acadèmia de Mollet, no podia imaginar que venien pel Marcel·lí, el seu nen, el seu cadellet.

—Bon dia tingui, senyora, es vostè familiar del Marcel·lí Viladrigues?

—Sóc sa mare, va dir amb veu lleugerament tremolosa.

La dona no podia creure que el seu nen, que als quaranta tres era innocent com un bebe, el seu nen tant solitari i callat, podria molestar a ningú amb les seves atencions. Va dubtar si dir la veritat i dir-los que el trobarien al magatzem (un local mig abandonat, on el nen passava moltes estones fumant, pensant i criant quatre animals, mes per matar el temps que per necessitat), però volia estar a prop, quan els mossos li donessin la noticia, mes que res, per si ell la necessitava.

—serà aquí a l’hora de dinar, tornin a passar.

Un altre dia, la tardor anterior, Marcel·lí conduïa el tractor, amb carreta i tot, orgullós, cap al tros dels ametllers, eren quarts de quatre, ho recordava be, perquè anava amb certa pressa, no volia que se li fes fosc, quan quasi a les afores del poble, a la última de les cases noves abans de arribar a la creu de terme, va veure una finestra mig oberta. No sabia que cap de les cases de nova construcció estès habitada i per això es va interessar per la finestra amb la persiana a mitja alçada. Va aixecar el peu de l’accelerador, i va reduir la marxa per observa amb atenció. Darrera de les cortines la va veure passar, una fina i delicada silueta, cabells llargs. I llavors va passar el petit miracle, una mínima coincidència, un instant, ella va enretirar la cortina i va treure el cap. Les seves mirades es van creuar. Tenia la pell blanca, els ulls verds i el cabell llarg, negre molt negre.

Marcel·lí es volia apropar a la nouvinguda de les cases noves i va pensar que segur que ella apreciaria un regal. Va anar al magatzem. Va recollir tots els ous, n’hi havia cinc, quina misèria, ni mitja dotzena, va pensar, però de totes maneres els va embolicar amb un paper de diari, com havia vist fer des de petit. Mes tard quan ja era fosc, en silenci, vigilant no ser vist, va tornar a passar pel davant de les cases noves. Va dipositar amb cura els ous davant la porta. Va mirar amunt, cap a la finestra, nerviós, la volia tornar a veure, la persiana estava abaixada, però a la lleixa de la finestra, hi havia unes espardenyes de ratlles llampants groc i taronja. Eren seves, ella li enviava una senyal.

L’endemà al matí es va llevar abans de l’hora habitual, i una altra vegada sense fer soroll, no volia que la mare el sentís, va travessar el poble, encara de matinada, i va comprovar que els ous ja no hi eren. —Putamare!, va exclamar, ella ha acceptat el meu regal.

Marcel·lí va pensar que necessitava mes gallines, en va comprar set. No li va dir res a la mare, ella no ho entendria, o potser si, però no volia córrer el risc. Passar cada matí pel carrer nou, es va convertir en una rutina. Si les espardenyes no eren a la lleixa, Marcel·lí sabia que ella s’estava menjant els ous. Alguns dies se la imaginava pentinada amb una cua, amb un petit serrell que li queia per la cara, menjant els ous ferrats, mig crus, sucosos i cruixents, sucant-hi pa, amb les espardenyes posades. Un altres dies se la imaginava amb els cabells deixats anar menjant-se els ous passats per aigua. Segur que altres dies es feia una truita amb pa amb tomata per esmorzar i altres vegades se’ls menjaria durs amb un rajolinet d’oli i un polsim de sal.

En poc temps, quan les gallines van estar a ple rendiment, Marcel·lí, havia establert una rutina, dilluns, dimecres i divendres deixava mitja dotzena d’ous a la porta de la última casa de la filera de cases noves, sempre de nit, i mai a la mateixa hora. Cada mati comprovava que les espardenyes no eren a la lleixa i que els ous ja no eren a la porta. Cada tarda buscava la silueta d’ella darrera les cortines. Va passar moltes vegades a quarts de quatre, com el primer dia, altres dies mes d’hora i altres mes tard, però mai va tornar a tenir la sort del primer dia.

Va arribar l’hivern i Marcel·lí estava preocupat perquè amb la boira i les gelades les gallines baixessin la producció. Els ous no podien fallar, que menjaria ella sinó te ous?, es preguntava. Per evitar-ho va alimentar les gallines millor que mai, va comprar gra ecològic del mes bo que va trobar, va instal·lar una petita estufa per mantenir la temperatura i fins i tot, els dies mes freds, els preparava pa calent xop amb llet. Per Nadal tenia dues dotzenes d’ous de gran calibre. Els va rentar amb cura, vigilant lo esclafar-los amb les seves mans grans i tosques. Els va omplir minuciosament de petits estels enganxats.

Per Pasqua, per celebrar l’arribada de la primavera, ell mateix va endurir els ous i els va tenyir de colors, uns quants de verds amb suc d’espinacs, un altres rosats bullits amb suc de remolatxa, grocs de safrà, i alguns de color marró gracies a unes fulles de te.

Fins un matí d’estiu que es va trobar els ous a la porta de la casa d'ella, al mateix lloc on els havia deixat la nit anterior. Les espardenyes no eren a la lleixa. Va recollir els ous i se’ls va endur al magatzem. Va treure el paper on estaven embolicats. Els va observar, nets, sense ni rastre de gallinassa. Els va ensumar, feien bona olor. Els va llepar, no tenien cap gust. En va esquerdar un i amb cura en va xuclar el contingut, deliciós. Es va mirar els ous llarga estona, s’anava posant vermell, tens, neguitós, fins que de sobte es va aixecar, esclafí en plors, —cagondena, que collons els hi passa als ous?, va cridar. Amb ràbia, va esclafar els ous un rera l’altre contra la paret.

Com si no hagués passat res, al cap de dos dies, a la nit, va tornar a deixar mitja dotzena d’ous frescos, nets i perfectament embolicats a la seva porta. L’endemà al matí continuaven al mateix lloc, ni rastre de les espardenyes. Els va guardar en un racó del magatzem.

Durant setmanes els ous rebutjats s’amuntegaven al racó del magatzem. Marcel·lí es passava els dies tancat, fumant al magatzem, al tros la malesa no deixava veure els ametllers, va deixar de anar al bar a prendre’s el tallat, va deixar de fer festes al gos, va deixar de menjar. La mare es va pensar que s’havia oblidat de la medicació, ell només volia estar sol amb les gallines, la mare no entenia res.

Fins que la mare el va anar a trobar al magatzem.

—Marcel·lí, hem de parlar, aquest matí han vingut dos mossos d’esquadra preguntant per tu, diuen que ja no pots passar pel carrer nou.
Tres dies després Marcel·lí torna a casa, duu un sac a la mà, en goteja sang.

—mare, he mort les gallines, faran bon caldo.