Enamorada de la Dorothy

Diuen de la Dorothy que es una d'aquelles dones que només es feliç si se sent desgraciada, i potser es per això que m'he enamorat bojament dels seus contes. Constes que transpiren la desesperació. Desesperació estripada, ensangonada, dolorosa, que gairebé asseguraria que va lligada al fet de ser dona, la desesperació de no entendre els homes.
Diuen que ser escriptor es entendre la vida, però jo diria que la Dorothy es una escriptora de personatges, de dones que miren el món dels homes, i volen fer com si fossin homes, fredes i distants, o bledes despreocupades i homes cruels, borratxos i borratxes, perduts i perdudes en un món que ja no es el que era. Dies de salonets de te, nits de alcohol, de mostrar desafectació i conteniment de dia  i de deixar-se anar desenfrenats de nit, de l'abisme que hi ha entre el que mostrem i el que som, o viceversa. I això es el que ella mes remarca i jo mai podré aclarir, que som el que mostrem de dia, quan estem posats i emperifollats i protegits per la imatge? o el que diem de nit quan hem begut tres caipirinyes i ens deixem anar?
Ai!, i el que em sap greu de no haver-la conegut es no haver-li pogut explicar el que jo he aprés, que als homes no se'ls ha de entendre, només se'ls ha d'estimar i sobretot, sobretot, mai, però mai, no se'ls ha de barrejar amb alcohol.