El pianista

Quan el director m’ha demanat que pugi a la 802 he estat a punt de dir-li que no, però quan m’ha dit que tindria diners extra per tocar per a dos, m’ho he repensat, la feina no seria llarga, mitja hora, tres quarts?, que pot durar un sopar de un ricatxo que vol escalfar una puta? I a mes, a mi que m’importa, qui és aquest tio, i perquè necessita la meva música, els calers  son els calers i a mi sempre me’n falten.

He trucat a la porta, però no hi ha hagut resposta. He entrar. La saleta era a les fosques, només una llum blanca enfocava les tecles del piano. Més enllà, la resta de l’habitació està en penombra i només puc distingir ombres difuses, les cortines, el llit, poca cosa més. Una partitura ja esta preparada. Es estrany, no recordava que el piano estès de cara a la porta, està clar que l’han canviat de posició. M’assec a la banqueta i em miro la partitura, Les Gnossiennes de Satie, potser al final resultarà que no es tracta de cap inculte. Hi ha un petit postit groc, que posa: Toqui aquesta peça,. Trobarà els diners a recepció.

Quan portava uns compassos de la Gnossienne numero 1, sento una porta, unes passes, lleugeres, decidides, són sabates de taló. Sento l’olor dolça i penetrant, de la dona que les duu, no se perquè però la imagino vestida de negre. No la puc veure, nomes escolto el clic-clic, sembla passejar en cercle, cada vegada mes lenta, buscant on aturar-se. Amb la placidesa de la segona Gnossienne, sento el lleu murmuri de roba que cau. Un silenci somort. Imagino les mans d’ell ossudes i grans, saltant de botó en botó descobrint el cos blanc i nu d’ella. Imagino les mans d’ella fines i blanques acariciant la pell d’ell, imagino com es toquen i sento petits xarrups de les seves suaus besades, l’envejo. Cada vegada fa mes calor. Un lleu grinyol i un sospirs accelerats em fa pensar que son al llit, i amb el vibratto del final de la tercera sento que les dues respiracions es van accelerant. Enfilo el crescendo de la quarta i petites gotes de suor em mullen el front.  Un so esmortit però rítmic de refrec de llençols segueix el ritme de la música. Panteixos, respiracions accelerades i petits esclats de plaer inunden l’ambient que es torna dens i pesat. El llit colpeja amb reiteració la paret, el matalàs grinyola sonorament mentre jo acompanyo, seguint un mateix ritme, cada vegada mes acoplats, tots tres entrem en ressonància. M’aferro a les tecles amb força, respirem fort seguint la mateixa cadència, més i més compassats, finalment un crit eixordador. De sobte, silenci.

A cappela, xiuxiuejos i rialles. Surto, recullo els calers i al sofà de casa me la pelo.