Alícia, tinc el dia dolent, molt dolent.
Fotre's de lloros contra la realitat fa mal, i és que no veig la forma de trobar temps per escriure al ritme que volen que escrigui a l'escola. Jo volia escriure perquè volia entendre, i ara resulta que se m'ha fet un nus a la gola i tot se'm queda a dins. Ara resulta que els sentiments se m'han encallat i ja no volen sortir amb aquella fluïdesa i aquella lleugeresa que sortien abans. I és que les coses canvien tant ràpidament que ja no sé qui sóc.
I avui m'he vestit de l'any passat, aquell jersei que em va acompanyar a la India i aquells pantalons tant gastats, roba coneguda, adaptada al meu cos, les mateixes sabates, el mateix mocador al cap i m'he mirat al mirall volent reconèixer la que era i aquella que era ja no hi és. No sé pas on ha anat però ja no hi és.
Qui la pot atrapar la Montse que ha anat fugint en el canvi? Qui la trobarà no ho sé, però jo ja no la reconec al mirall.
I mentre busco els trocets del passat, per saber on agafar-me només trobo diferències i no sé com entendre aquesta Montse diferent, i ara que més que mai necessito escriure per poder entendre, les paraules se m'han quedat enganxades a la gola.
Diga'm que puc fer Alícia? Diga'm com podré tornar a treure tot el que tinc a dins, com treure tots els pensaments que se m'amunteguen, com no empatxar-me si no ho deixo sortir? Alicia, Dona'm cafe amb sal i ho vomitaré tot.
dilluns, 13 de juliol del 2009
Cafe amb sal
Etiquetes de comentaris:
Anades d'olla
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
(...) Dona'm cafe amb sal i ho vomitaré tot.
aiiii! un bon café amb sal m'hagues hagut de fotre el dissabte a quarts de dues de la matinada. Cinc llaunes cervesa, no se quanta vodka amb taronja, van regirar els sentiments acumulats i va passar el que havia de passar... vaig vomitat paraules amarges i punyents.
Publica un comentari a l'entrada