Vull que sentis el que jo sento, perquè entenguis com em sento

Shahbuddin Mohammed Shah Jahan va governar la India als principis del segle disset. Això segur que no us diu gran cosa, però deixeu-me que us parli de una faceta d'ell que em va deixar frapada.
Resulta que el Shah, es va casar amb la Mumtaz. Se la va estimar amb bogeria, la Mumtaz, tant que van tenir catorze fills. I no en van tenir més perquè la Mumtaz la va palmar a l'ultim part. Això no em va impressionar gaire
Tal era la pena del Shah que va voler construir-li un mausoleu. El mausoleu més bonic i més blanc que mai hagués existit.
Shah va començar a buscar un arquitecte per la construcció del mausoleu. En coneixia varis, perquè el tio ja era un reconegut mecenes.
Diu la llegenda, ja que aquesta part no la he pogut contrastar amb la informació del la wikipedia, que li van presentar molts projectes, però no n'hi havia cap que li fes el pes.
Com a últim remei, va acudir a un famós arquitecte persa, perquè li fes un disseny. Però tampoc hi va haver manera, el problema que els mausoleus no representaven la seva pena.
Shah, volia el que tots volem, que tu sentis el que jo sento, perquè entenguis com em sento.
I ell va tenir la mateixa idea que el meu amic Tomeu, venjança!
Shah va fer matar la novia del arquitecte persa.
El cas es que va funcionar. El pobre arquitecte envaït per la pena va treure lo millor de si mateix i va construir el Taj Mahal.
Però la meva pregunta és, es la venjança l'unic camí, o millor dit el camí perquè tu entenguis com em sento?