Tinta vermella

Estava al mig del bosc, allà a la Cerdanya, en la piscineta d'aigua sulfurosa calenta que va construir el Luk, tot el cos en remull, relaxada, escoltant els ocellets, quan vaig sentit enrenou de fullaraques. Em va entrar mala llet, només de pensar que podia ser un altre grup de francesos que destorbarien la meva pau amb la seva xerrameca, i vaig tornar a tancar els ulls per gaudir dels últims instants de pau. En tornar-los a obrir allí estava ell, Jodorowsky, amb el seu cabell blanc despentinat, s'anava traient la seva jaqueta marró, parsimoniosament i després les sabates i els mitjons, i la camisa, i la samarreta imperi, pantalons i calçotets, i tot nuu, amb un cos molt millor del que es podria imaginar per un home de la seva edat, s'acomoda al meu costat. Volia fugir, Jodorowsky no pararia de preguntar i preguntar fins que tragués la veritat del que havia vingut a saber,_aquest tio no se'n va per les rames i tampoc no et deixa escapar amb respostes evasives!
_¿Porque no escribes?, m'ha disparat sense contemplacions.
Li he intentat explicar que igual no en sé prou, que potser no serveixo, que no se pas si podré escriure res que valgui la pena...
_Excusas!, m'ha dit, mirant-me directament als ulls.
_Te voy a dar un acto psicomàgico, que me vas a hacer, tan pronto como llegues a casa.
I aquí estic, comprant tinta vermella i afegint-hi excrements, miccions i xapels, per escriure les tres primeres frases de la meva novel·la.
Com ell ja em va dir una altra vegada, he de portar les meves intuïcions fins als seu límit.