dimecres, 21 de gener del 2009

Tataki de tonyina



Avui he escoltat pacientment el relat de una amiga a qui se li acabava de suïcidar la seva amiga/germana.
No podia dir res, només escoltar. Escoltar amb la vista, escoltar amb l'olfacte, escoltar amb l'oïda, escoltar amb tots els sentits, escoltar per entendre. Escoltar que algú davant la creença de no poder ser una mare perfecta, de no voler repetir el mateix error que havia sofert, decideix renunciar a la tasca que ella mateixa havia triat.
No ho he entès, i es que jo sóc de les que no es rendeixen.
I amb la incomprensió i sense poder articular paraula me'n he anat a dinar sola, tataki de tonyina.
La cambrera oriental, amb un castellà gairebé impecable i una actitud més que carinyosa, m'ha dut la vanguardia. Com sempre, m'he mirat la contra, on entrevistaven a Brian Weiss. Pels que no el coneixeu aquest psiquiatre fa anys que intenta demostrar que som ànimes que anem de cos en cos. Ell ho demostra, entre altres coses, amb els pacients que li venen a la consulta per soluciona pors intrínseques, que ell diu arrosseguem de altres vides.
I llavors jo he pensat, que fa poc algun cos va rebre una ànima a qui li agradarà volar.
I com sempre, 'que bona que estava la estúpida tonyina'.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tinc una amiga que sempre em diu que tota la pena que duc a sobre ve de molt enllà. Però a mi em sembla que buscar explicacions en vides anteriors és potser una excusa fàcil per treure's culpabilitat... no sé. Em fa pensar...

L'amiga de la Kali ha dit...

Esta be entendre d'on venen les nostres emocions, però aquest és el punt de partida, però no l'objectiu final. Només hem de saber que les decisions d'avui conformen les experiències del nostre futur, i la bona noticia, és que les podem canviar.