Secrets a l'hospital V1.0

−Nena?, estàs desperta, pots ajudar-me a cridar la infermera, necessito el meu necesser... nena?

Obro els ulls, desperto poc a poc d’un son profund, no sé on soc. Miro al meu voltant, i l'aparell de televisió suspès a la paret em situa a l'habitació de l'hospital on he passat la última setmana. Com si hagués passat una eternitat, recordo que aquest matí li han donat l'alta a la Rosa, una prejuvilada hiperactiva que ha superat un atac de cor, amb tanta naturalitat, com prepara el dinar de Nadal per vint-i-dos de colla i em pregunto quan ha arribat la meva nova companya de convalescència.
Me la miro, té els cabells blancs brillants, cuidats, pentinats a lo Ingrid Bergman, la cara dolça i una mirada profunda que no pot amagar una vida llarga i plena dificultats superades.

−Bona tarda, guapa, pots ajudar-me a avisar la infermera?, perdona com et dius?

−Només ha de prémer aquest botó, i de seguida vindrà algú. Em dic Lola.

−Una mica de coloret i una repassada de pintallavis i ja em sentiré millor, no puc sortir de casa, sense arreglar

−Aquí és com si estessim a casa, a qui li preocupa, si fem bona cara o no?

−No es qüestió de preocupació, a mi m'agrada fer goig i si en vuitanta dos anys no he sortit mai al carrer sense arreglar, no començaré ara, no creus?

Continuo encara endormiscada quan entra la Mariona, la infermera del torn de tarda, una noia primeta i dinàmica que sempre te un somriure als llavis.

−Ja veig que us heu presentat, quan ha arribat la senyora Maria, dormies tant profundament que com no t'ha despertat l'enrenou dels nois de la camilla, no t'hem dit res. A veure, que necessiteu de mi?

−Com et dius nena?

−Mariona, per servir-la

−Series tant amable de atansar-me el necesser?, hi ha una capceta de coloret, i un pintallavis. M'agrada el 'rojo rubí', sempre m'ha semblat que es un color que m’alegra la cara.

−Ja l'ajudo, prefereixo posar pintallavis a posar termòmetres...

M'aïllo de la xerrameca, i miro al meu voltant, mes que res, per assegurar-me que segueixo a l'hospital i no a la perruqueria...

El segon dia de convivència amb la senyora Maria es presagiava igual d'esgotador com l'anterior. Ella feia petar la xerrada amb les infermeres,

−Nena, oi que li diràs al doctor que estic millor?, em trobo tant be avui!, que ja tornaria a casa.

Es barallava tant amb el seu fill com amb la jove,

−Filla, diga-li a l’Antònio que no se m’hi ha perdut res a la residència, esta plena de vells! Vull tornar a casa meva.

I jo entre probes i més probes, i visites del metge, que no em deia res que no sabés, que l'antibiòtic de torn, que m'estaven enxufant en vena, tampoc no em feia efecte.

Aquella tarda finalment vaig poder gaudir d’uns merescuts instants de pau quan se la van endur a fer un electro. Em començava a endormiscà quan entrà un home a l’habitació. Era un home gran, amb els ulls enfonsats i la pell plena d'arrugues gruixudes, d'aquelles que te la gent que ha passat llargues hores de la seva vida al sol. Decidit, després de fer una ullada a l'habitació i no trobar el que buscava, em pregunta:

− Bones tardes, es aquesta, l'habitació de la Maria Bonastre?

− Es fora un moment, tornarà de seguida.

Con si no hagués sentit res del que li acabava de dir, va i em deixa anar:

−Ara no puc esperar, diga-li que ha vingut el Vicens, que tornaré. M’estaré uns dies a la la pensió Bahia, m’agradaria veure-la abans de tornar a marxar.

Quan ens vam quedar a soles, li vaig explicar el que havia passat a la senyora Maria, pensant que seria una anècdota que la distrauria, sense ni imaginar el daltabaix que per ella suposaria. Es va esverar com no l'havia vist mai, molt diferent de com quan s'enfadava amb el seu fill.

Es va posar tota tensa, amb una mirada agressiva, va començar a cridar com una possessa, amb una veu que li sortia de les profunditats i que a mi, dèbil com estava, em semblava que fins i tot feia tremolar el terra.

- Com pot ser! Aquest home!, qui li haurà dit que sóc aquí!... com pot ser!... no el vull veure més!... que no el deixin entrar... Aquest home!

S’anava encenent més i més, els ulls li sortien en fora, va fer un crit esfereïdor i alhora el monitor va començar a emetre un so agut, intermitent, que no parava. Se sentiren corredisses pel passadís, la Mariona va entrar en un rampell, la observà i sense dubtar ni un instant, va buscar una xeringa, i la hi va clavar amb el contingut que va trobar en el calaix del moble del fons.

Hores després, ja de matinada, jo continuava totalment desvetllada...

−Nena, estas desperta?, nena...

−Senyora Maria! Esta be?, no em puc treure del cap el que ha passat aquesta tarda !

Obro la llumeta que tinc a sobre el capçal del llit, i observo la dona que tinc al meu costat, els ulls ja no li brillen, se li han enfonsat i ara mig suren en un pou amoratat, la boca s’ha fet petita envoltada per arrugues totalment noves a la meva mirada i la veu se li ha enfosquit, ja no és la mateixa.

−Fa mes de cinquanta anys que no sabia res del Vicens, li havia intentat esborrar el record, però hi ha coses que mai s’obliden. La setmana passada vaig saber que encara era viu, la portera de casa va venir a visitar-me a la residència i em va comentar que un home amb una profunda cicatriu al costat de la orella m’havia estat buscant. Només era qüestió de temps que em trobés a la residència i ara a l’hospital.

La última vegada que el vaig veure va ser un dels últims dies de la guerra, quan els nacionals s’atansaven cada vegada més a Barcelona, sense que lo cosa tingués remei. Ell era un cosí llunyà, i el vam amagar a casa, mentre es recuperava; l’havien ferit al front. El meu marit accedí a contracor, però eren temps difícils i ell no podia tornar al poble, l’haurien mort, i estava massa dèbil per fugir a l’exili.

Van ser uns dies molt intensos, no sabíem on anàvem les nostres vides, érem joves, estàvem espantats i ens vam deixar portar pel moment.

Li van començar a rodolar per la cara llàgrimes gruixudes, jo no podia dir res, només escoltava.

−Mesos després vam rebre una carta, ens deien que l’havien mort quan intentava escapar del camp de concentració on el tenien tancat al sud de França. Mai ens vam acabar de creure aquella carta i per altra banda, si ell era mort, no tenia sentit que jo li expliqués a ningú, que ell era el pare del meu fill.

Més de mil vegades vaig pensar en buscar el lloc on era enterrat, però mes temps passava, més por em feia enfrontar-me a desvetllar a ningú el meu secret.

Continuà plorant en silenci, fins que totes les llàgrimes escatimades durant anys van haber sortit. Quan totes van ser fora, la senyora Maria es va apagar com una espelma que es queda sense cera.

Igual que unes hores abans, el monitor va començar la seva sintonia aguda, però aquesta vegada, jo sabia que per molt que corressin les infermeres, no hi podrien fer res , la senyora Maria, se’n anava.

Em va semblar veure passar un núvol de vapor, no hi havia dubte, era ella i em somreia amb els seus llavis pintats.

Vaig agafar la targeta de la pensió Bahia, abans que ningú la vegés. Al darrera hi havia una adreça de Montpellier escrita a mà.

Deixar de pensar en mi mateixa va fer miracles en el meu cos i només dos dies després el líquid dels meus pulmons s’havia eixugat. Vaig tornava a casa sabent que la meva decisió de parlar o callar podia canviar més d’una vida.