Escena segona

El segon dia de convivència amb la senyora Maria es presagiava igual d'esgotador com l'anterior. Ella feia petar la xerrada amb les infermeres, es queixava, volia que la deixessin tornar a casa, deia que es trobava perfectament, que ja no necessitava el monitor. Es barallava tant amb el seu fill com amb la jove, els deia que no se li havia perdut res a la residència, i que ella, volia tornar a la casa on havia passat els últims seixanta anys.
I jo entre probes i més probes, i visites del metge, que no em deia res que no sabés, que l'antibiòtic de torn, que m'estaven enxufant en vena, tampoc no em feia efecte.
Però aquella tarda, just quan se l'havien endut per fer-li un electro i jo gaudia d'uns merescuts instants de pau, va arribar un visitant inesperat.

Era un home vell, amb els ulls enfonsats i la pell plena d'arrugues gruixudes, d'aquelles que te la gent que ha passat llargues hores de la seva vida al sol. Decidit, després de fer una ullada a l'habitació i no trobar el que buscava, em pregunta:

− Bones tardes, es aquesta, l'habitació de la Maria Tenas?

− Em sembla que s'equivoca, la senyora Maria que tenim aquí, es la Maria Bonastre, i se

l'han endut un moment, tornarà de seguida.

Con si no hagués sentit res del que li acabava de dir, va i em deixa anar:

−Ara no puc esperar, només diga-li que ha vingut el Vicens, que tornaré.

Quan ens vam quedar a soles, li vaig explicar el que havia passat a la senyora Maria, pensant que seria una anècdota que la distrauria, sense ni imaginar el daltabaix que per ella suposaria. Es va esverar com no l'havia vist mai, no era com quan s'enfadava amb el seu fill, era infinitament pitjor.
La cara, sempre dolça, se li va tornar agressiva, desencaixada, gairebé colèrica, era com una tempesta, va començar a cridar, amb una veu que li sortia de les profunditats i que a mi, dèbil com estava, em semblava que fins i tot feia tremolar el terra.

- Com pot ser! Aquest home!, qui li haurà dit que sóc aquí!... com pot ser!... no el vull veure més!... que no el deixin entrar... Aquest home!

S’anava encenent més i més, la cara se li congestionava, els ulls li sortien en fora, el nas se li inflava, fins i tot semblava que els cabells, sempre tous i ben pentinats, s'encrespaven, i de sobte, tot va anar molt ràpid, el monitor va començar a emetre un so agut, intermitent, ella va fer un crit esfereïdor, la Mariona va entrar en un rampell i sense deixar-la dir res més li va clavar la xeringa que portava a la mà.