Back from SorryLand

Aguerrida que és una, vaig saltar d'alegria quan el meu cap em va dir que em passaria un parell de dies a SorryLand, incloent una aventura de nit, supervivència al bosc.
Faig tornar a la meva taula tot fent petits saltirons i vaig disposar-me a investigar el material necessari, i sobre tot, vaig rastrejar la llista de coneguts que possiblement m'acompanyarien, total dos amics, i un trio de enemics, i una que ni fu ni fa. Va resultar que dels amics, una de cal i una d'arena, la Mari, de seguida em va contestar, si que venia, però l'Erik no havia venut res l'ultim any i estava castigat sense aventura nocturna.
Llevar-me de matinada l'endemà de tornar de vacances no em va desanimar, ni tampoc em va desanimar treballar la diada nacional del meu estimat país, el que em va ficar mosca va ser, ser la única de la reunió que havia de carregar el portatil perquè havia de fer una demostració, que sabia que fallaria de totes totes, i evidentment va fallar.
Els de poble tenim unes prioritats, simples, i es que som de poble, en concret les meves son, menjar, dormir i després el que imagineu, i no ve al cas.
Dos seguint les meves prioritats, només arribar a l’aeroport vaig endrapà l’entrepà de pernil, del bo, més gros que vaig trobar a tota la terminal T1 (aquesta terminal nova que sembla un centre comercial), i és que, a aquestos països raros, no se sap mai quan podràs tornar a menjar, i segur que per més que t'esforcis no trobaràs un pa amb tomata decent,i ni rastre de pernil del bo.
I sort de la meva previsió, perquè vam passar més gana que un gos puçós, ejecutius de mitja Europa, molt amables i molt estirats, però a la parada de la meitat de la reunió, hi havien bufetades per uns entrepans raquítics de amanida amb tonyina.
Em va rebre el Sàtir en persona, un genltemen, borratxo-gordo-babós-llefiscós amb el que vaig tenir un incident fa un parell d'anys. Em va tranquil•litzar la seva mirada directa a les popes, res no havia canviat. Va deixar tot el que estava fent i va atendre complaent totes les meves necessitats, que en aquell moment només eren aconseguir un carregador pel meu portàtil i descobrir on era el quarto de bany.
La reunió va ser d'allò més avorrida, només va trencar la monotonia, la meva malaurada demostració, que tot i ser un desastre va tenir tres o quatre defensors incondicional.
I així va ser com una colla de treballadors de dues multinacionals agermanades, vam agafar les nostres maletes carregades amb material de supervivència i vam emprendre un viatge en un autocar.
Em va sobtar que encara que hi havia un cartell al costat de la porta de l'autocar, que posava clarament que no es podia veure ni menjar ni xocolata, la cadira del costat del conductor era plena de llaunes de cocacola, cervesa, una caixa de botelles de whisky i un parell de bosses gegants de xocolatines.
Lo primer que vaig pensar quan un dels natius ens va oferir cervesa i xocolatines, es que no hi hauria menjar. Una vegada més vaig recordar lo gustós que estava l’entrepà de pernil del bo que havia endrapat de bon matí i vaig tornar a agrair la meva previsió.
Una hora i quart més tard ja érem al mig del verdíssim no res, motxilla a l’esquena, vestits amb xiruques, badana verda a lo kamikaze i conjunt de esqui, en el meu cas.
Ens espera un comandant retirat de les SAS (que suposo que són les forces de la seva gloriosa majestat) i el seu sequi, tres experts en supervivència, un en foc, l’altre en construcció de tendes i el tercer no se, perquè no va obrir la boca.
Les motxilles atapeïdes amb tot el que necessitavem per sobreviure la nit a sota les estrelles, o sigui, un sac, una esterilla, uns guants de jardiner, una lot de les que es posen al cap tipus miner i un bidonet, com els de la bicicleta, on oportunament hi ha estampat el dos logos de les multinacionals, donen homogeneïtat al grup, la majoria per sobre des quaranta i a més de la meitat els hi sobren alguns quilets de mes.
Amb un aire militar, sota la lona de un paracaigudes i asseguts en troncs col•locats en forma de amfiteatre, el comandant ens dona instruccions de supervivència i un de els ajudants ens explica mil maneres de fer foc, que ni la Mari ni jo, quasi ni escoltem més pendents de lo surrealista de la situació que de com s’encén un foc amb un bolet sec.
Ens separen en grups, i amb la Mari ens toca el grup verd, me’n alegro en veure que el nadiu que repartia cervesa a l’autocar es al nostre grup, i encara me n’alegro més quan em convida a un trago de whisky de una petaca que porta a la butxaca exterior dels pantalons, estic segura que això és el principi de una gran amistat!
El nostre monitor, a qui no entenc, degut al seu accent, ens assigna la important tasca de fer foc, però ens prohibeix utilitzar l’encenedor de la Mari.
_Esto de la recolección de palitos es un trabajo de mujeres, a que si?, afirma la Mari, però jo li asseguro que encendré el foc amb un ganivet encara que no sigui gaire femení.
Quan ens donem per satisfetes amb nostra foguera, ajudem als col•legues a fer una cabana amb rames, i ens fem mil fotos tots a dintre, primer en solitari i després amuntegats, tant junts, que noto que el natiu em toca el cul, però ni m’immuto, i és que si hem de sobreviure, no ens posarem puntillosos!
En acabar la feina ja era negra nit, i ens disposarem a sopar, pensant que després de engollir el ragut aigualit, que trobem boníssim, ens diran que tot era una broma i ens duran a un hotelet. Però no, el que ens informen és que toca un joc de orientació.
Tot i el cansament que arrossego m’animo, m’encanta la orientació i sóc la única dona que conec que te un gps al cervell. Però descobrir que de nit també sé on és el nord, no em fa deixar de renegar, quan tinc els pantalons molls, el nas gelat i les cames cansades desprès de caminar un parell d’hores a les fosques, a mitja nit i total per tornar al mateix punt de sortida i trobar-nos la beguda que ja havíem avistat a l’autocar.
Intentant entrar en calor vaig afanar-me una ampolla sencera de whisky i vaig repartir, i beure i fer amics, fins que la Mari em va suggerir que era l’hora de la retirada amb un sarcàstic, _Yo si me tomo otra copa me enamoro!, i és que un calb amb ulleres ja feia estona que no li treia els ulls de sobre.
Mig bolinga em vaig arraulir dins del sac, tapada amb la manta tèrmica, i vestida amb tota la roba que no era molla i em vaig disposar a passar una nit freda al ras, sota la lona de un paracaigudes en una preciosa nit estrellada. M’adormí de seguida i en com si només haguessin passat uns minuts, el fred de la matinada em despertà, tenia la llengua pastosa de ressaca i un mal insuportable al dit gros del peu esquerre.
I després de tota aquesta aventura, potser he de reconèixer que no sóc tant aventurera com em pensava o potser només és que a SorryLand no tenen les mateixes prioritats a la vida que jo: menjar, dormir i ...