Victor

Aquell estiu vaig decidir passar-lo a Barcelona, la tia Rosa que sempre ha sabut millor que jo el que necessito, m'hi va casi obligar. Ella i la mare marxarien soles a la casa de Calella i jo podia disposar de total llibertat per posar en marxa alguns projectes. Em sentia ple de energia, capaç de tot, havia acabat el tercer curs a la universitat de Història, i per primera vegada en la meva vida havia passat el curs net al juny. Cap obligació de estudiar cap rollo de assignatura, ni de fer cap treball de recerca sense interès per mi, total tres mesos per endavant amb tot l'espai de casa a la meva disposició.
La tia Rosa també se les va apanyar per trobar-me una feineta a una sabateria de una amiga seva, coneixia a mig Barcelona i no li va ser difícil col·locar-me fins al setembre. Jo no ho veia clar, però ella sabia perfectament que estaria més que a gust treballant envoltat de dones. Dones que em manarien, altres dones amb les que compartiria la feina i més dones de clientes.
Recordo perfectament el dia que vaig començar a treballar, era un dissabte tretze de juny i hi havia força moviment, semblava que de sobte tot Barcelona necessitava sandàlies noves per la revetlla de Sant Joan.
La tenda no era massa gran, però estava molt ben situada al carrer de Portaferrissa. Oberta a ran de carrer, les dones, generalment en parelles, en grupets de tres amigues, soles, entraven i sortien sense parar.
Hi havia una petita escala de cargol al final de la tenda que duia a la part de baix, on hi havia el magatzem. A primera vista les sabates semblaven atapeïdes sense ton ni son però la Olga, la encarregada, em va ensenyar que no era pas així. Totes les sabates tenien una etiqueta amb un codi, totes les del mateix dissenyador començaven pel mateix codi i estaven per ordre ascendent de esquerra a dreta i de dalt a baix. El mecanisme era molt senzill, però van passar uns dies fins que vaig saber de memòria la relació entre codis i dissenyadors, perquè les altres dependentes no et deien porta'm unes 083224, sinó que em donaven tres sabates i em deien, volem la Neosens en negre i la Pons Quintana en marró xocolata, i la Vogue també en negre, i totes en el trenta-vuit. I tant depressa com podia me les havia de afanyar per pujar amb les sabates, i després un altre viatge per tornar-les a baixar, quan no n'havia de fer tres més perquè la senyora en qüestió era de les que no es decidien.
Portava gairebé una setmana treballant, el dia que per casualitat pujava del magatzem només amb una sola capça de sabates. Em vaig adonar que hi havia un punt de l'escala de cargol, en que el terra de la tenda quedava a l'alçada dels meus ulls, i sense ser vist podia veure els peus de les dones que estaven a la tenda fins a l'osset del turmell.
Aquesta visió de la tenda tota plena de peus anònims em va trasbalsar. Em vaig aturar un instant, la vista se me'n va anar automàticament a uns peus amb sabates desparellades, que passejaven per davant d'un mirall. La propietària d'aquells peus caminava amb un peu de puntetes i l'altre pla, ja que en un peu hi portava un d'aquests esclops de color marró amb una mica de punxa i un taló contundent i a l'altre peu, una sandàlia de taló d'agulla negre, de uns vuit centímetres, amb plataforma també negra, i una tira frontal que dividia el peu en dues mitats. No se si aquesta tira, rivetada en vermell o la tira que ajustava fortament la sandàlia al turmell, també en color vermell van ser el que em va cridar la atenció o potser les ungles d'aquell peu, d'un vermell encès, que feia l'efecte que m'estaven cridant, llepa'm, llepa'm. No vaig poder acabar de pujar, la meva erecció era tant contundent i evident que vaig haver de córrer cap al lavabo i ficar el cap en remull tant ràpidament com vaig poder.
_Victor!, que t'ha agafat cagarrines, vaig sentir que cridava la Olga, amb un to de mofa.