Jo també tinc una malaltia terminal

Ahir vaig participar a la 'cursa de dones'. Es una cursa que se celebra a diferents ciutats i es per lluitar contra el càncer de mama.
Aquests dies, aquesta malaltia m'està tocant d'aprop, i no és precisament la primera vegada, per això que a primera vista, em semblava poca cosa, fer cinc quilòmetres envoltada de més de sis mil dones,com a forma de col·laborar, però no.
A mesura que ens anàvem atansant al punt de sortida les dones de camiseta blava ens observàvem, ens miràvem primer tímidament i després amb un ampli somriure de complicitat com reconeixent-nos part del mateix clan.
Vaig tancar els ulls i vaig notar la energia femenina, tant suau, tant dolça, tant acollidora, tant pura, i tot ho envoltava.
Llavors va començar la competició, a córrer... jiji jaja, samba aquí samba allà, així fins que la cursa es va aclarir, tres quilòmetres més endavant i va arribar el punt on dius, - collons! ara s'ha de patir! I continues, perquè només uns metres més enllà saps que hi t'estan esperant els homes, per fer-te la foto, i no els vols fer patir amb el teu sofriment. I continues i poc després, saps que ja has passat el teu límit habitual i pares.
-No puc respirar, les cames no es mouen, no puc continuar, tinc flato...
I el cap et diu:
-Que egoista que ets!, elles, per les que has vingut fins aquí, lluiten i lluiten,i tu no pots ni córrer una mica?
I tornes a engegar i et dones compte que tots tenim una malaltia terminal, que la vida te un final, i qui no la disfruti com una festa que un dia s'acaba, no sap de què va la cosa.