No me llames ilusa porque tenga una ilusión

El resultat de les eleccions em va deixar cabrejada un parell de dies. Suposo que he estat massa temps fora del món -vull dir sense mirar la tele- per entendre que estava passant. I durant tota la setmana de forma conscient, intensiva, he llegit el diari, he mirat amb mes cura que passava pel facebook, he llegit els blogs de qui per mi te opinió i he provocar conscientment la conversa d'actualitat política, entre els companys, per copsar que està passant.
Em va obrir els ulls l'anàlisi de Sampedro , contundent, el capitalisme ha mort, la opinió publica no es  el resultat de un pensament critic, sinó que es una fe cega en el que diu un mitja de comunicació determinat, estem anestessiats: ens hem oblidat de pensar. El poder economic domina els mitjans de informació, i la gent vota pel que li diuen a la tele, moguts per interessos i sense tenir en compte els VALORS.
Ho he estat parlant amb companys de feina, gent amb estudis superiors, i m'he sentit sola, incompresa, no m'entenen. Intentava explicar que la única manera de no deixar als nostres fills un país molt pitjor del que ens vam trobar nosaltres es fent-nos conscients de la nostra opinió, i no senzillament acceptar com a vàlid el que ens imposa la tele o els altres mitjans corporatius.
Em deien ells, que no valia la pena lluitar, que la societat està tant impregnada de corrupció que no hi ha altra sortida que acceptar que les coses son així, que els polítics s'alternen ara uns ara els altres, però el que entra no te cap ganes de canviar res, precisament perquè quan entra es quan li ha arribat el seu moment de fer-se ric, de ficar-se a la llista de sou vitalici, de no haver de donar explicacions si la cagues, de col·locar els amics i parents, del 'reconeixement', que no s'han pogut guanyar d'altra manera que fent el trepa entre els col·legues de partit.
Però tot i aquest panorama tant negre, de impotència, que voleu que us digui, a mi em fa il·lusió pensar que les coses poden ser diferents, que podem fer-nos mes persones.
Això només acaba de començar, és com una petita esquerda en una gran roca. Amb el temps, la pluja, el sol, la esquerda s'anirà fent gran i la pedra es trencarà.