La primera vegada va ser fa un parell de setmanes. Pensava que era una aparició, feia un parell de mesos que entre pitos i malalties no agafava la bromton i a l'alçada de la Diagonal ja esbufegava i pantaixava de mala manera quan el vaig descobrir al davant. Em vaig anar quedant hipnotitzada mirant la roda del la bici, molt mes gruixuda de lo habitual, el parafang, amb un dibuix floral, monissim, vermell vi sobre crema, i una figura esprimatxada culminada en una mata opulenta de cabell rinxolat amb betes blanques. Vaig canviar el meu ritme de pedaleig al seu ritme, lent, lent, i vaig relaxar-me. Vaig seguir-lo sense adonar-me, sense saber ben be on em duia, com si bufés una flauta hipnotitza-ciclistes. Vaig perdre'm en els seus pensaments fins que me'n vaig adonar que m'havia passat la cruïlla de Numància on, com cada dia havia de creuar la Diagonal.
Vaig pensar que mai més me'l trobaria. Vaig pensar que era una aparició, un fantasma, que no es possible que algú pugui passejar tanta pau per la Diagonal. L'atzar es capritxos, no retrobes qui busques ni et pots amagar de qui voldries evitar. Així que quan avui me'l he tornat a trobar li he volgut fer una instantània per constatar que era real. Un cop feta la foto, ja no m'interessava el subjecte i l'he avançat. Per primera vegada per uns instants, en pedalar paral·lels, li he vist la cara, dolça i relaxada i m'he fixat que la bici estava dotada de mirallets retrovisors. M'he enrajolat quan m'he adonat que podia estar mirant, quan pretenia robar la seva imatge i m'he fet enrere. Darrera, com el protagonista de Cortazar, per un instant m'he vist en el retrovisor d'aquesta bicicleta tant peculiar i les nostres mirades s'han creuat. Quina es la probabilitat de que ens tornem a creuar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada