dilluns, 1 de març del 2010

Paper de water i pastilles pel rentavaixelles

A vegades un gest inofensiu com entrar al super buscant paper de water i pastilles pel rentavaixelles es converteix en una desagradable sensació de deja vu. La música adequada i de sobte tornes a l'infern d'uns anys enrere quan t'havies gastat l'autoestima en silencis i quan aguantaves compartir un home que sabies mai seria teu.
Les paraules de la cançó eren les seves paraules, paraules que volies verdaderes, i no tenies valor de desmentir.
La musica t'enfonsa, et transporta al sentiment d'aquells dies, aquells dies que no recordes perquè acceptaves tornar a ser anul·lada.
_perquè posen la música tant forta al super? Perquè han tornat a canviar les pastilles del rentavaixelles de lloc? Seria veritat que sobretot el seu desig era la meva felicitat, que fos feliç encara que no fos al seu costat?
No hi ha manera de trobar les pastilles del rentavaixelles i recordes que potser necessites un fregall d'alumini nou, i el poses al carro.
_au!, venga Lola, busca les putes pastilles del rentavaixelles, i surt al carrer. Una petita llàgrima t'esborrona la visió.
El que no vas plorar en el seu moment, surt a la superfície. Dies de fer la pell forta i de probes que d'entrada se sabia que eren errors.
Dies de acostumar-se a la soledat i de dubtar de qui estima a qui. Imaginació que vola i olors que no s'esborren, i aquell gest, aquell gest que trobes tant a faltar, el tacte del seu cabell, el tacte de quan esfondraves els dits al seu clatell, volen atrapar el que no era teu.
Mires i remires estúpidament i ets capaç de localitzar les desitjades pastilles i fugir, sortir, escapar dels records.
Et preguntes perquè la caixera està tant simpàtica i perquè es recorda del teu nom quan tu lo que vols es acabar ràpid o que apaguin la música que et rasca el cor i te l'esgarrinxa com si el refregressis amb el fregall d'alumini que acabes de comprar.
Recordes com si fos ahir el dia que et va regalar el disc i et va dir, espera a casa per obrir-lo, com si fos fa una estona. Recordes el posit groc que hi havia dins la capça del CD, els dos cors dibuixats un de més gran i un altre de més petit, qui estima més a qui?, i la indicació de que la cançó a escoltar era la numero deu del segon disc.
Aquell dolor de la primera vegada en escoltar la cançó numero deu del segon disc encar cou, encara pica, la mort anunciada, el final segur.
Aconsegueixes sortir al carrer i l'aire fresc et retorna la realitat, el passat es passat i la cançó s'ha acabat.
Jo també et desitjo que siguis feliç encara que no sigui amb mi.

1 comentari:

raqs ha dit...

Baaatiii! No deixis de penjar coses al blog que ho fas de conya!!! En vull mésssssss!
Petonàs