Easy come easy go

El passat cinc d'agost, l'Amin va sortir de casa seva a Arenys de mar a quarts d'onze de la nit. Es va disposar a agafar el rodalies de Renfe i el va dur fins a Badalona, un amic, com ell, natural de Tanger, i com ell trapixista de professió coneguda, li havia explicat que al barri del progrés, les cases eren velles i baixes, la gent confiada i era bufar i fer ampolles entrar, agafar el que et ve de gust i anar omplint la bossa.
Amin, va agafar una motxilla de tela blau marí, no massa gran, lleugera i que no engavanya quan s'enfila per la capterrera de les cases, i suficient pel que pensava afanar en una bona nit, en un barri ple de avis que viuen sols. Poca cosa més que mòbils, anells i arracades i si hi havia sort alguna coseta mes.
Mentre l'Amin feia temps a la platja esperant l'hora propicia, l'hora en que el son és profund, jo passejava prop d'allí, gaudint de la lluna plena. La nit era serena i preciosa, la lluna il·luminava la platja del coco i nosaltres estàvem feliços i confiats. A casa, el vikingo dormia plàcidament i no el vam voler despertar, havíem planificar passar l'endemà combinant treballar una mica, menjar be, i passar la tarda a la platja.
L'Amin no em es va fixar en mi, quan ens vam creuar a prop del pont, ni jo em vaig fixar en ell, i és que cap dels dos sospitava que els nostres destins es creuarien.
Més tard, en plena nit, Amin va entrar a casa nostra per la finestra del celobert, va ser tant fàcil, tant senzill.
Al costat de la rentadora, l'espai reservat a l'Spooky, va trobar el meu bolso. No es podia creure la sort que tenia!, un ordinador portatil, un mòbil, una ipod i unes RayBan, va agafar la bossa taronja de la platja i mentre treia els pareos va caure a terra la kodac digital. El pols se li va accelerar, i quasi la caga quan l'Spooky li va aixecar la pota a modo de saludo.
Va resar, Alà es gran, Alà no t'abandona i va continuar cap a la saleta que hi ha al costat del menjador. BINGO, un altre mòbil, i la emoció era cada vegada més forta. Sigil·losament, sense gairebé respirar va travessar el llarg passadís. Va mirar un moment a dins l'habitació on dormíem amb el meu novio i va observar el meu cos despullat voluptuós i la meva cara de tranquil·litat i felicitat i se li va escapar una petita rialla de superioritat.
Més endavant li esperava més alegria, dos ordinadors portatils més i un altre mobil, just al costat de un vikingo de respiració sorollosa, que dormia fet una bola amb el llençol.
Després va trobar la clau al costat de la porta i sortí feliçment, caminant amb el pes del boti.
Ja a fora al carrer, Amin va recordar per un moment el seu germà gran, el Hamid. Odiava profundament el Hamid, sempre tant perfecte, sempre tant correcte, sempre tant fent el que s'havia de fer, però un perdedor. Va pensar que vendria aquells ordinadors i li enviaria diners a la mare, així ella s'adonaria d'una vegada per totes que ell també mereixia el seu respecte.
_Si!, es va dir, avui serà el meu dia, no podia començar millor, estic en ratxa!
Només girar la cantonada va veure unes obres, era perfecte, el pati interior de tota una illa de cases quedava al descobert. A pocs metres va veure el seguent objectiu, un primer pis amb la finestra oberta. Saltava de alegria, i els ordenadors pesaven de valent, així que va decidir deixar la bossa taronja amagada al darrera una pila de maons.
La següent casa que va triar, va anar d'allò més be!. Hi vivia un home sol que no va ni deixar de roncar quan l'Amin va passar pel davant de la seva habitació carretejant el portàtil, el mòbil i la càmera digital que va trobar en un moment només entrar a l'estudi, una cambra abarrotada de llibres en estanteries i per omplint tota la taula.
En tornar a on habia deixar la bossa taronja hi va guardar el quart ordinador i es va disposar a una altra casa de fàcil accés una mica més enllà.
Aquesta casa va ser un desastre, hi vivien una parella d'avis, es notava que eren d'allò més pobres, perquè només va trobar un antic rellotge, que ni tan sols era d'or.
No es va desanimar, la lluna plena, tant rodona, tant semblant a la de Tanger, li repetia que Alà no l'abandonava i que un altra casa i prou.
En aquesta casa hi vivia el Josep Maria, l'Antònia i la seva filla Roser. Només va trobar un altre mobil, un parell de joies i una ipod que era a la tauleta de nit de la noia. Va pensar que era poca cosa, i que potser era hora de plegar.
Amb el que no contava l'Amin era amb la pròstata del Josep Maria, que últimament li feia fer un parell o tres d'excursions al lavabo durant la nit.
L'atzar va fer que el Josep Maria en sortir del lavabo, a fer quatre gotes, es trobés de cara l'Amin que ja tenia la porta del pis oberta disposat a sortir.
Pobre Josep Maria, quin ensurt!.
_Antonia, desperta, truca als mossos, que ens han robat, Antonia!!!
L'Amin va sortir esperitat i no va parar fins que després de recollir la bossa taronja, es va adonar, tres carrers més enllà, ja passat el mercat de Torner, que no el seguia ningú.
Amb la respiració alterada per la correguda i el pes, es va precipitar i va sortir corrent, en veure un cotxe dels mossos que patrullava pels voltants de l'estació, que alertat per la seva reacció, va quadrar la descripció amb la que el Josep Maria acabava de donar.
La bossa taronja que brillava en la foscor i un segon cotxe dels mossos, dels que no logotipats, el va aturar.
De res va servir anar-se alleugerint de pes, desprendré de la maleïda bossa taronja que pesava com un mort, ni autolesionar-se contra la porta del cotxe, tres hores després estava fitxat pel seu tercer delicte de robament atrapat 'infraganti'.
Quan m'han trucat dels mossos em pensava que era una broma,
_Senyoreta Batalla hem trobat el seu ordinador i el del seu amic vikingo, passi'l a recollir!
I com que la vida sempre supera la ficció, en arribar a la comissaria m'he trobat un amic mosso, que casualment treballa en investigació i que m'ha ensenyat la foto i tot l'historial de l'Amin, que vist d'aprop no semblava tant intimidador.