Croniques des de la platja del coco

La platja te els seus habitants, o són els habitants els que tenen a la platja?
He de confessar que a mi no m'agradava la platja, trobava hi fa calor, que sues, que el sol et crema, que es desagradable estar amb el cul mullat, però últimament, potser perquè he canviat de platja o potser perquè he canviat de companyia, trobo la platja, d'allò més emocionant, sobretot pels seus habitants.
Avui ens hem assegut al davant de la xirla. La xirla, aquesta franceseta, adjunta de direcció, tant summament eficaç, tant imprescindible pel seu jefe, tant rosseta i amb la xirla tant ben depilada. Estic temptada de preguntar-li com se la depila, la xirla. Em pregunto si se la rasura amb maquineta, i quan m'imagino el mal que fa al cap d'uns dies, quan et comencen a sortir els pelets, la picor insuportable quan encara són curts, com es claven a les calces i no es possible, que ella, tant fina, tant dolça, tant francesa, passi per aquesta tortura, i decideixo pensar que utilitza un altre mètode. I la observo, ben d'aprop, tal com ella es posa, exposant-se al sol, perquè tothom vegi clarament lo curtida que té la xirla, molt morena , i intento imaginar com ho aconsegueix, potser les franceses tenen una crema miraculosa que quan la apliques, els pelets cauen, i no et surten granets d'aquells que fan tant mal, i mentre em debato en aquest pensaments, ens saluda:
_Jai, i és que parlem en anglès, perquè realment amb qui parla més, es amb el meu novio.
Es posen a parlar de com ha anat la setmana, de lo molt que ella ha treballat, de com li agrada la seva feina, del seu jefe, aquest home tant laboriós que té quatre fills i encara que fa un any que viu a Barcelona, no parla un borrall de català, em fa mandra intervindre en la conversa, però no me'n perdo detall, soc tant xafardera!, i no puc deixar de preguntar-me a qui ensenya la xirla, la xirla?
Mentre xarren i xarren, la meva vista es perd una mica més lluny i jo em fixo en el comerciant. El comerciant es un noi xilè que fabrica i vent bijuteria a la platja. Es molt, molt espavilat. El venim observant des de fa molts dies i sempre segueix el mateix patró de comportament. Arriba, a poc a poc, amb una bossa plena de material, saluda els patriarques, les matriarques i alguna de des dones crida la seva atenció, perquè sempre n'hi ha alguna que te pendent algun encarreg personal, un collaret o una turmellera amb un toc especial o algun pareo en un color diferent. S'asseu amb el grup de dones que tenen el privilegi de ser escollides, les saluda una a una pel seu nom i els fa un petó. Els hi diu lo guapes que estan o lo be que els senta el mocador al cap o lo morenes que s'han posat des de l'últim dia que s'han vist i amb el seu somriure de dents perfectament afilerades treu de la bossa les joies. Sempre primer, les que elles no volen, perquè les vegin tant si com no i després les que ja tenien en ment de comprar.
Poc a poc, explica com ha fet cadascuna de les peces, que si primer va pensar fer-la mes llarga, que si al final la va fer diferent, perquè no li acabava de agradar, els dona detalls de on va trobar les pedres o d'on va treure la idea, i mentre ell va delitant-les amb el seu somriure infantil...i jo em pregunto si es gai o no?
El meu novio i la xirla continuen parlant de com ella ha customitzat el pareo que ahir li va comprar al comerciant, i de lo bonic que li ha quedat, de com els agrada a tots dos convertir una peça vulgar en una peça personal i jo no puc més que pensar en els estius a Vilagrassa, aquelles llargues tardes d'estiu amb el didal al dit i passant punts, al darrera la finestra, aquelles tardes suoroses i avorrides personalitzant els vestits de la Carmeta i de la Josefina o de qualsevol Pepeta, que volia un vestit estampadet amb una benya que no li apretés massa pel dia de la festa major. I no puc mes que recordar que jo sempre he tingut la roba personalitzada, sòbria però personal i em sembla tant llunyà el seu desig de canviar la roba, perquè la meva roba sempre ha estat diferent.
Amb el record d'aquelles tardes de tramuntana, m'adormo, i és que l'estiu està fet per això, per observar i dormir, i en tornar a obrir els ulls, la xirla ja no hi és, se'n ha anat a parlar amb el comerciant a prop de les roques.
Observo els observadors. Els observadors, que viuen a les roques, aquests adolescents marroquins que observen les noies despullades i no poden deixar de tocar-se mentre veuen la xirla tant guapa i tant rossa. I jo continuo preguntant-me, la xirla li ensenya la xirla al comerciant?, no era gai el comerciant? i em torno a adormir.
Quan em desperto es perquè el comerciant ens ha vingut a saludar, la xirla li ha dit que volem un pareo, un dels grans, que hi hem de cabre tots dos.
Se m'il·luminen els ulls de xafardera, potser sabré finalment si la xirla ensenya la xirla al comerciant o si el comerciant es gai.
Quan el tinc al davant i el desplega les seves arts enlluernadores entenc perquè totes les dones li compren, es encantador, t'escolta i et somriu. Es nota que gaudeix fent lo que fa i en sap, en sap molt.
Ens ven sense el mes mínim esforç, el pareo que volíem, una turmellera personalitzada i un collaret que no sabia que volia, però també en trec el que vull, perquè també sense que se'm noti el mes mínim esforç, m'explica que la xirla li agrada, però que ara mateix ha decidit ser-li fidel al seu novio i és que s'ho ha passat tant malament essent un gelós malaltís que ha triat la fidelitat i em sento satisfeta, el dia s'acaba, el sol s'amaga i jo ja sé a qui la xirla no ensenya la xirla.