Romero

Vaig tenir un gos, Romero. Era un pastor alemany, gran, impressionava, però no a mi, l'havia vist néixer, fill de la Blanqueta i de pare desconegut, com ha de ser. El cas es que el Romero va canviar el seu comportament quan el meu pare va decidir que seria el gos guardià de la nova granja. Li va construir una caseta i li va ficar un fil d'alambre de uns 100 metres que envoltava tota la entrada de les granges. Romero, lligat a l'alambre, podia córrer amunt i avall els cent metres o reguardar-se a la caseta en cas de mal temps. Tenia la seva feina, dissuadir els que volien entrar a les granges, tenia el seu espai, 100 metres d'alambre, tenia la caseta i el menjar assegurat. Però el Romero va canviar el seu comportament. Ho tenia tot, però es va tornar agressiu, dia a dia més violent, no se li podia atansar ningú més que jo, ni per donar-li menjar, ni per fer-li una festa.
Vaig començar a agafar por al meu propi gos. Cada dia li donava el menjar de més lluny, no el podia mirar a la cara, i es que ell, encara que estès lligat anava agafant més força que jo, fins que un dia, em va mossegar.
A l'endemà no sabia ni com anar a donar-li menjar, però tampoc no podia no anar-hi, era el meu gos, i me'l estimava, però m'havia mossegat.
El meu pare em va explicar que els gossos oloren la por, així saben quan atacar l'adversari, si li oloren la por, saben que ja el tenen guanyat.
Saben això, la solució era evident, encara que gens fàcil, si ell podia olorar la por, només hi havia un camí, no tenir por.
I us confessaré un secret, funciona amb els gossos i funciona amb les persones, la única manera que no t'ataquin es que no olorin la teva por.