Conexions

El nou d'agost de 2008, baixant del 'alto del perdon', vaig col·lapsar. Col·lapsar us preguntareu?. si, era el segon dia del Camino de Santiago, m'havien passat ja tantes coses, em sentia tant sola i bloquejada que al mig del monte arrossegant la bici, vaig esclatar en plor, sola, trenta graus, desnivell del 12% i una indicació de desviament per bicicletes que no vaig veure. En mig del col·lapse, em va caure el mòbil i vaig ser incapaç de recordar el pin que tenia des de feia uns cinc anys.
Sempre he tingut bona memòria, pel que m'interessa, com els pins del mòbils, per exemple, així que durant dies em vaig preguntar, com pot ser, oblidar el pin. I vaig pensar que en qualsevol moment el recordaria.
Però no va estar així, ni un dia després, ni una setmana, ni al acabar les vacances, no, fins avui, dia quatre de març.
I que ha passat avui us preguntareu?,
Dons avui he fet una sessió de una teràpia anomenada tomatis. Podria semblar innocent passar hora i mitja escoltant cant gregorià barrejat amb altes freqüències, però alguna ha passat. M'he relaxat, m'he adormit, he flotat, m'he sentit en un estat de 'felicitat', -wuau. El cas es que una estona més tard, se m'ha esgotat la bateria del mòbil i l'he anat a engegar, no he posat el pin correcte, he posat el pin que havia estat oblidat en un racó del cervell durant gairebé set mesos.
Casualitat? no se.
Però no tancaré els ulls al que no vull veure, ni em taparé les orelles al que no vull escoltar ni molt menys em callaré el que vull dir.