Ara que sé com s'escriu 'núvol'

Estimada Alícia:

La teva última carta m’ha arribat molt a fons, m’ha fet pensar, pensar en majúscules, pensar en el sentit de tot plegat. Potser m’estic fent gran, potser m’està afectant que la mort se’m passegi pels racons del jardí, potser, com dius tu, li he tret una altra capa a la ceba de l’anima, i el cas es que cada vegada m’estorven més el convencionalismes i em sobrem les superficialitats i gasto temps en trobar sentit a què dedico el meu temps. Es que saps que passa Alícia, dons que no vull dedicar ni un dia més, ni una hora més, ni un minut més a res ni a ningú que no s’ho mereixi. I per això faig neteja a l’armari, trec els racons, regalo el contingut i miro a dins i ja no hi queda res, però com podria tornar a omplir si primer no trec tot el que he guardat durant tants anys.
I ara em diràs que no es pot canviar, que per molt que llenci tot el que tinc a l’armari, per mes que compri coses noves, jo no canviaré. Però t’asseguro que qui vol canviar canvia i saps perquè sé segur que puc canviar, dons perquè no arribaré al final pensant que no ho he intentat tot per ser feliç, que no he dit tot el que havia de dir.