Escena primera

- Nena?, estàs desperta, pots ajudar-me a cridar la infermera, necessito el meu necesser... nena?

Obro els ulls, desperto poc a poc de un son profund, no sé on soc. Miro al meu voltant, i l'aparell de televisió suspès a la paret em situa a l'habitació de l'hospital on he passat la última setmana. Com si hagués passat una eternitat, recordo que aquest matí li han donat l'alta a la Rosa, una prejuvilada hiperactiva que ha superat un atac de cor, amb tanta naturalitat, com prepara el dinar de Nadal per vint-i-dos de colla i em pregunto quan ha arribat la meva nova companya de convalescència.
Me la miro, té uns cabells blancs brillants, pentinats igual que la Ingrid Bergman, a Casablanca, la cara dolça i una mirada profunda que no pot amagar una vida llarga i plena dificultats superades.

- Bona tarda, guapa, pots ajudar-me a avisar la infermera?, perdona com et dius?
- Només ha de prémer aquest botó, i de seguida vindrà algú. Em dic Lola.
- Una mica de coloret i una repassada de pintallavis i ja em sentiré millor, no puc sortir de casa, sense arreglar
- Aquí és com si estessim a casa, a qui li preocupa, si fem bona cara o no ?
- No es qüestió de preocupació, a mi m'agrada fer goig i si en vuitanta dos anys no he sortit mai al carrer sense arreglar, no començaré ara, no creus?

Continuo encara endormiscada quan entra la Mariona, la infermera del torn de tarda, una noia primeta i dinàmica que sempre te un somriure als llavis.

- Ja veig que us heu presentat, quan ha arribat la senyora Maria, dormies tant profundament que com no t'ha despertat l'enrenou dels nois de la camilla, no t'hem dit res. A veure, que necessiteu de mi?
- Com et dius nena?
- Mariona, per servir-la
- Series tant amable de atansar-me el necesser?, hi ha una capceta de coloret, i un pintallavis. M'agrada el 'rojo rubí', sempre m'ha semblat que es un color que no passa de moda.
- Ja l'ajudo, prefereixo posar pintallavis a posar termòmetres...

M'aïllo de la xerrameca, i miro al meu voltant, mes que res, per assegurar-me que segueixo a l'hospital i no a la perruqueria... com pot estar de tant bon humor aquesta dona que porta un monitor enganxat al cor, i segurament fa poques hores ha tingut una crisi?